La mort expeditiva

 Recentment (i sense esperar que ningú em planyi), he tingut unes quantes experiències funeràries. Com que ja porto un cert curriculum d'assistir a tanatoris i després de parlar amb una amiga meva a qui se li acabava de morir el pare i comentava tots els tràmits, aspres i freds pel moment i les presses, he pensat si això de la mort ho portem de forma gaire natural. Els tanatoris, aquest invent de la segona meitat del segle XX, han sorgit com autèntiques empreses per les que transiten morts i familiars amb una eficiència i pulcritud que arriba a la despersonalització. Semblen autèntiques factories de funerals ben engreixades: tràmits de defunció, catàleg de taüts, tipus de cerimònia, si és religiosa apareix un diaca de guàrdia que diu quatre frases enllaunades, música, ofertes vàries de serveis (fins i tot ofereixen serveis de gestió de pensions de viudetat amb un pagament pel mig, és clar). No deixa de ser un negoci i funcionen malgrat que es miri molt les formes i el tacte, com una empresa amb una clientela literalment il·limitada. 

La mort feta tràmit expeditiu que amb la seva inèrcia apaga tota manifestació cultural genuïna. Potser també és el que implícitament es demana, que la mort cada vegada sigui més assistida i evitant el sofriment (però on posem el dintell del sofriment?), en serveis sòcio-sanitaris o en l'hospital i reduint les hores de vetlla. Fins i tot maquillem els morts que fan molt més bona cara que molt abans que els arribés l'hora. Pot ser també que sigui una fugida endavant, una manera d'ignorar-la però pel camí hem perdut tot el revestiment cultural, tota pregunta de sentit que ens fa tan humans. En moltes cultures hi ha rituals al voltant de la mort realment complexíssims i molt dilatats en el temps. Fa temps vaig llegir a Tristes Tropiques, de Calude Lévi-Strauss, com els indis Bororo feien dos enterraments. Un primer amb branques i fulles que deixaven que el mort descompongués les parts toves, després d'uns mesos encara rescataven els ossos i els pintaven cerimoniosament. Aleshores venia l'enterrament veritalbe, la cofurna d'ossos en un receptacle vegetal es dipositava en un lloc sagrat. En alguna cultura africana es momifica el mort i s'exposa assegut durant un temps al poblat, com si encara hi fes vida. També es dona un contacte físic amb el mort, se l'amanyaga, abraça, es neteja i prepara pel darrer viatge. I en general, a les cultures africanes la noció de mort és ambigua, consideren que simplement estan presents en una altra forma. Nosaltres no havíem arribat a aquesta elaboració però sí que havíem viscut el ritual de la mort amb més parsimònia, naturalitat i sentit. Les vetlles a casa cada vegada són més rares. Els funerals sentits, elaborats,  més escassos. Hi ha un procés de despersonalització que desdeibuixa aquest fet tan natural com la vida mateixa. Potser és que no ens atrevim a mirar a la parca fit a fit, cara a cara, i no tenim eines per plantar-li cara, per dotar-la de sentit.