Follow by Email

dissabte, 29 d’abril de 2017

Madagascar I

    Encara no he vist cap Lemur, ho sento. Vaig arribar a Antananarivo per la tarda, em vaig refugiar a l'hotelet Vahiny i l'endemà a primera hora del matí, tot just havia sortit el Sol, vaig emprendre el camí cap a Farafangana, al Sud-est de l'illa. Unes 14 hores de carretera per aquesta illa interminable després d'un dia i mit de viatge en avió. He quedat amb el cul quadrat.
    Curiosament Madagascar té color de Madagascar. Predomina el color verd tirant a grogós, com en els antics Atles que recordava. Almenys per la porció de país que he creuat, bàsicament l'altiplà central intensament deforestat i cobert pels camps d'arròs o per una homogènia praderia aturonada esquitxada per algun manyoc d'arbres. El paisatge no esdevé veritablement tropical fins que girem la carretera, després d'unes deu hores de camí, per baixar a la plana costanera de llevant i creuem un imponent parc nacional, on sí diuen que fressen els lémurs, amb una vegetació espesíssima i densa. Després, la costa que no he pogut veure perquè ja hem arribat de nit. He dormit en un lodge on sentia les onades petar de ben a prop i els trons de la tempesta que m'ha acompanyat tota la nit. Semblava una barca a la deriva. Perquè l'endemà al matí, encara fosc, he hagut de continuar el camí per la meva desesperació. I tot just arribar, començar les activitats amb la primera visita, a la comuna de Maheriraty a dues hores per una pista espantosa que hem superat gràcies al 4x4 que sembla més aviat un tanc. Això ja m'ha fet adonar de moltes de les dificultats que el sistema de salut afronta aquí, com la més simple accessibilitat als hospitals de referència o fins i tot als centres de salut que tot i que limitadíssims en oferta, hi ha a cada comuna. 
   No tenia una idea precisa que Madagascar fos tan pobre. Les comunitats rurals viuen en una inseguretat alimentària constant. Depenen que les pluges arribin a temps per poder plantar l'arròs, que no hi hagi cap cicló. Aquest any han coincidit ambdues desgràcies. Em fa pensar en això del canvi climàtic, quan en les nostres latituds es parla frívolament d'adaptar-s'hi en termes de plantar les vinyes més amunt quan en altres llocs és una qüestió de pura supervivència. Un retard en les pluges signifiquen uns quants mesos de pura supervivència, el període de "soudure" que diuen aquí entre collita i collita quan ja s'ha acabat l'arròs i que ha de ser el més curt possible. 
   Tot plegat contrasta amb la seva particularíssima riquesa natural. Quasi tot és endèmic aquí, fins i tot el dragonet que es passeja per la paret de la meva habitació deu ser una joia biològica, una curiositat evolutiva. L'evolució ha fet d'aquesta immensa illa un laboratori privilegiat. Era el centre de l'antiga Godwana, quan tots els continents en formaven un de sol, es va separar enganxat a l'India i després va derivar cap a l'Àfrica. La fauna i flora és herava de les bésties i plantes transplantades d'aquests antics continents i de l'evolució independent d'éssers que l'han anat poblant portats per corrents marins. Però temo que no podré veure cap Lémur.





dimarts, 25 d’abril de 2017

Viktor Frankl, l'autobiografia

A l'avió que em porta cap a Madagascar m'he empassat el deliciós llibretó autobiogràfic de Viktor Frankl, Lo que no he contado en mis libros. És l'autor del conegudíssim llibre L'home a la recerca de sentit, basat en la seva experiència com a reclús als camps de concentració nazis, entre ells Auschwitz. El que sorprèn d'aquesta obra és la seva brevetat tractant-se d'un home amb una vida tan llarga, va morir el 1996 amb 92 anys, rica i densa (va conèixer personalment a Sigmund Freud, va viure la vibrant Viena d'entreguerres, va fundar una escola psicològica, la logoteràpia), però tot i així en acabar-la tinc la impressió que és completa. Quatre pinzellades i algunes anècdotes i entres en el personatge si és que ja tens un referent sòlid. Jo, com la majoria de gent, basat en l'extraordinari llibre que he citat. Així he entès com el llibre no va néixer espontàniament d'una experiència traumàtica i trencadora  (va perdre en els camps de concentració la muller, els pares i un germà), sinó que va germinar fruit d'un treball intelectual previ que es va galvanitzar, rebotir, amplificar i donar sentit després de passar per aquest túnel. En aquest sentit, es diferencia clarament de Primo Levi, que a més va acabar suicidant-se anys més tard. La seva actitud va ser totalment diferent, contra la manca de sentit, es va esforçar a trobar-ni i treure'n allò positiu fins i tot en la situació més abjecta. Una afirmació que m'ha fet pensar, entre els nombrosos pensaments lluminosos que ha donat aquest home, és que no podem fer res quan arriba la mort a nosaltres o algun ésser estimat, però sí som capaços de transformar aquest trànsit en un acte creatiu en forma d'una actitud i unes accions redemptores que li donen sentit. M'ha fet reviure l'acompanyament que vam fer la meva família al meu pare acabat de finar. Ell mateix suggereix, després d'haver esquivat la mort vàries vegades de forma miraculosa, que el destí, si es pot dir així, li tenia preparada aquesta experiència per a que donés el fruit que ha donat. El llibre que va escriure ha canviat la perspectiva del dolor, de l'existència, de molta gent i es considera una de les obres essencials del segle XX. La biografia, escrita quan fregava els noranta amb l'ajuda de la seva segona muller, és una delícia que broda el personatge i ajuda fàcilment a entendre'l millor i empatitzar-hi.


divendres, 21 d’abril de 2017

En què creuen els que no creuen?

 Aquest és el títol d'un llibre que va fer forrolla fa anys, un intercanvi epistolar entre l'aleshores cardenal Carlo Maria Martini i el Umberto Eco. Dues lluminàries, lúcides, que a més a més es feien entendre molt bé i a les que no es podia negar una cultura vastíssima. Ara tots dos són morts i nosaltres més orfes d'aquestes veus en un món on sembla que l'obscuritat, la mediocritat, la vulgaritat i el macarranisme avança sobretot en les classes dirigents. 
Al marge d'aquesta consideració, el títol m'ha vingut al cap en aquest temps de Pasqua, en què pot sortir ni que sigui circumstancialment el tema de la religió per entendre aquesta celebració. El fet és que hi ha gent que ni tan sols entén d'on ve aquest ball de dates anual de la Setmana Santa. Només és un símptoma d'un fet més profund, i és que cada vegada és més difícil plantejar aquesta pregunta, En què creuen els que no creuen? Perquè d'entrada, no creure en alguna cosa presuposa que en tens un mínim coneixement, bàsic, conceptual, lliure de prejudicis o prejudicis bàsics que bloquegen la més mínima curiositat. La pregunta queda sense fonament, perquè no és que es pugui considerar a gran part de la població com a no-creient, sino simplement coma ignorant perquè aquest premisa no es compleix. És habitual trobar a coneguts que manifesten la seva animadversió, sovint visceral, basada en una experiència negativa o poc engrescadora en relació amb gent que s'identifiquen com a representants de la Fe cristiana, habitualment en col·legis religiosos, o extret de prejudicis abonats en el seu entorn sense una mínima informació essencial. O fins i tot basat en la ignorància més supina. En alguns casos penso que més que una discussió interessant el que es necessita és un psicòleg, però certament posa en qüestió la base de la religió si el que s'ha derivat per a molta gent és aquest tipus d'experiència que marca tan definitivament. Però això mereixeria una altra entrada. 
 A mi això del proselitisme em fa més aviat angúnia, només aspiro a trobar interlocutors amb qui poder escoltar i sentir-me escoltat, però resulta que això és cada vegada més difícil. El tema té tela, no només pel que significa de secularització, sinó perquè aquesta suposada secularització és més aviat un indiferentisme basat en el prejudici i la ignorància que té com a conseqüència directa que molta gent aviat no podrà passejar-se en molts museus amb una mínima comprensió o entendre els codis culturals dels que ens abeurem o la mateixa història. A hores d'ara ningú nega que l'home és religiós per naturalesa (això no vol dir que Déu existiexi!), i que el buit que deixa aquesta esfera sempre s'omplirà ni que sigui inconscientment per un equivalent que pot ser netament irracional, superxeria o directament una creença perversa. 






dijous, 30 de març de 2017

Eichmann a Sao Tomé

http://xaviervalles.blogspot.com.es/2013/07/hannah-arendt-o-quan-pensar-es.htmlUn dels llibres que m'he empassat a Sao Tomé ha estat Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt. Fa temps vaig fer una entrada sobre aquesta autora i filòsofa a rel de la pel·lícula que varen fer sobre ella i que giravoltava precisament sobre les seves reflexions a partir de l'experiència d'haver seguit el famós judici de Adolf Eichmann, el cervell de la xarxa de transport de jueus als camps de concentració durant el nazisme, segrestat a l'Argentina pel Mossad, jutjat a Jerusalem, condemnat a mort a la forca i les seves cendres escampades pel mar. http://xaviervalles.blogspot.com.es/2013/07/hannah-arendt-o-quan-pensar-es.html
Annah Arendt va elaborar una tesi que va ser molt polèmica aleshores, ja que apuntava a la línia de flotació de l'argumentari per jutjar aquest criminal. La tesi precisament, excloïa en certa mesura la responsabilitat personal del Eichmann durant el seu criminal exercici i que quan deia que només obeïa ordres era ben veritat. Ella, a aquesta claudicació del pensament crític, de la raó, la va batejar com la banalitat del mal. Es pot dir que al Eichmann li va tocar per guió fer aquell paper, com li hauria pogut tocar a algú altre que estava en el lloc oportú i en el moment adequat, i simplement el va seguir fil per randa tot apuntant-se al corrent general que va segrestar la societat alemanya durant tretze llargs i obscurs anys. És una pregunta que ens inquieta encara com aquesta societat va poder ser el niu d'aquest monstre, però la història del Eichmann ens dona algunes pistes. Per cert, memorable l'epíleg final del llibre.
 Aquest exemple em fa pensar si no vivim immersos en moltes altres banalitats, potser no tant pèrfides, o ves a saber. I com aleshores resulta políticament incorrecte atrevir-se, encara que sigui amb el risc d'equivocar-se a assenyalar-les. Ni tan sols a comentar-les. Penso per exemple en aquesta associació que ha intentat passejar un autocar taronja amb el missatge que molt alegrement s'ha titillat de transfòbic. Els nens tenen penis i les nenes vulva. Un examen amb detall de les seves raons no ens hauria d'espantar ni provocar reaccions exagerades. Al marge de qualsevol credo religiós argüeixen un clàssic de la filosofia, el dret natural que disposa que les coses estan fetes per un objectiu i que el relativisme pot covar qualsevol monstruositat. No ens hem permès parar a reflexionar en el missatge de fons, i discutir serenament si el podem salvar sense que pel camí hagi d'estigmatitzar-se ningú, ni els de hazteoir ni els transexuals. A Londres hi ha el speaker corner, on qualsevol es pot pujar a una tarima, o una cadira o a peu pla i defensar a viva veu el que més li plagui. Jo hi he escoltat imans anunciant convençuts que el destí de tots plegats era convertir-nos al islam i ser uns barbuts amb xilaba. O que l'evolucionisme és un frau. I no passa res. Cadascú s'abaixa del tamburet i continua les seves vides.
En tot cas, els motius de fons poden amagar una veritat que si no apreciem ens pot fer derivar a nosaltres també cap a la banalitat. 

dilluns, 27 de febrer de 2017

Príncipe

L’illa de Príncipe és com São Tomé en minúscula. I com és São Tomé? Com Príncipe però a l’engròs. No he aclarit gran cosa, perquè tampoc és del cert. Príncipe és més plujosa, més verge i selvàtica però molt més petita. Només dotze quilòmetres de llarg. Un fet curiós és que quan demanes a algú per anar a tal o qual indret o platja,  fa una expressió circumspecte i diu que “está muito distante”, molt lluny, quan ja parlem de  2 quilòmetres. Si són cinc, es tracta de la quinta forca. És ben curiós com l’àmbit on es desenvolupen les nostres vides condiciona la percepció de l’espai, i fins i tot diria que del temps.  Però tampoc he visitat tot Príncipe, només hi he estat dos dies i la meitat d’un amb un diluvi dels que aquí són habituals. Príncipe a més té un estatut autonòmic i s’anomena oficialment República Autònoma de Príncipe, amb el seu cap de govern i parlament per una població de no més de 7000 habitants. És clar que amb això ja hi ha excusa per tenir una casa presidencial i el president que l’ocupa a qui es dirigeixen com a “sua excellencia”.  I no són gaire més que potser quatre o cinc illes de l’eixample. És clar que Sao Tomé també té un president amb quatre cotxes de luxe i una casa presidencial enorme, pintada de color rosa, al costat de la que va ser la primera catedral de l’Àfrica Subsahariana. Tot també per una població que deu tenir les dimensions de Cornellà.
Atrets per la seva bellesa natural en miniatura, d’origen volcànic també, a Príncipe s’hi ha instal·lat 3 resorts de luxe i estan en construcció 2 o 3 més. Sembla doncs que el futur és convertir l’illa en un pol turístic d’alta gamma, aquesta oferta de paradisos enllaunats que tant pirra a qui s’ho pot permetre, però que repercuteix ben poc en la població local. Els qui el construeixen són gent forània, i tots els subministraments venen de fora. Fins i tot el peix el pesquen pescadors contractats per l’empresa. Són autèntics circuits tancats als quals sembla que la gent local els fa més aviat nosa i hi ha prohibicions tàcites que no molestin ni entrin a les platges on s’aboquen aquests establiments. De fet, el cost de la vida a Príncipe s’ha disparat els darrers anys i pels locals la cosa sembla estar cada vegada més fotuda. Diria que se’ls aplica una mena de mobbing, sense presses però que temo que en uns quants anys serà efectiu i Príncipe serà tot ell això, una mena de paradís enllaunat només accessible pels de la butxaca ampla.  D’això se’n diu inversió en el desenvolupament, a cadascú de jutjar-ho.

Al marge d’aquesta disquisició, vaig anar a visitar la platja de Naoeva a una distància sideral de 3 quilòmetres de Santo Antònio, la capital. Havia plogut, i amenaçava en tornar-hi. L’atmosfera estava carregada, grisa, els llampecs queien en la llunyania sobre el mar que tot i així estava calmat. Sense voler-m’ho confessar, buscava el clàssic estereotip de la platja de sorra fina i la palmera vinclada sobre aigües turquesa. Però enlloc d’això em vaig trobar amb un arbre, també vinclat al mar però que mudava de fulla com si fos un auró, eren grogues, daurades i a cada alenada d'aire s'alliberaven i queien plàcides sobre la terra. Havia topat amb una pinzellada de tardor al bell mig del tròpic. 

dimarts, 21 de febrer de 2017

São Tomé

Surto de l’hostal a mig matí. És diumenge, fa mandra matinar. L’allotjament està davant del mar. Escullo seguir la costa cap a l’esquerra perquè s’obre una badia i em sembla més atractiu. La ciutat de São Tomé segueix el patró de les ciutats dissenyades pels colonitzadors portuguesos. Buscaven  un ressò europeu, amb pretensions de magnificència, però que havia d’adaptar-se al clima tropical. Així es pot veure clarament que es volia fer de la línia de la costa una ampla avinguda, resseguida en el seu dia per cases més o menys ostentoses. Més a l’interior també segueix aquest patró que tan em recorda al centre de
Maputo. Amples carrers o avingudes, rotondes presidides per una estàtua decadent, cases enjardinades. Però tot plegat té un cert aire decadent excepte pels quatre hotels, alguns de luxe, que s’ofereixen al turisme. El paviment està degradat, mal il·luminat de nit, i les antigues cases portugueses, potser menys velles del que sembla, corroïdes per aquest clima que pot semblar amable però és inclement. Les construccions se les menja la humitat i ràpidament els teulats es poblen de falgueres i herbes. Cap a l’interior encara és més evident aquesta degradació. Amb la successió d’empreses que han acabat fent fallida quan la competència ha estat massa ferotge (cacau, sucre), el país està sembrat de petites factories, fàbriques i cases ara abandonades, rossegades per la vegetació i les humitats en que abans eren esplendoroses roças, autèntiques unitats de producció agrícola i poblament que tindrien el nostre paral·lel amb les colònies tèxtils, però aquí es dedicaven al cacao, sucre o el cafè. L’únic que sembla vigorós, de nou, són els establiments turístics. Tampoc n’hi ha gaires, però l’illa s’ho val. Divendres passat vaig arribar a l’extrem més meridional de l’illa, a Porto Alegre. Les comunitats viuen en condicions de salubritat diguem-ne que deficients (és un dir). La casa típica és de fusta sobre elevada sobre unes pilones segur que per evitar l’humitat del sol o si s’està massa a prop de la platja per l’embat d’alguna onada. Són quasi calcades a les que vaig veure a la costa Miskítia a Nicaragua. Solucions convergents, per òbvies. La diferència és que a Nicaragua es veien més cases pintades i acolorides. Aquí quasi totes són d’un gris, de fusta penetrada per la humitat, que els dona de nou aquest aire decadent.  No hi ha clavegueram, entre les pilones es situa la latrina, l’aigua corrent és un problema i l’electricitat cau i torna a caure en tot el país. D’això ni se’n salven els resort turístics malgrat que alguns tenen el seu propi generador.  A Porto Alegre he arribat fins una platja de sorra clara, rar en un país d’origen volcànic, però em sembla que té la seva causa en l’esmicolament dels esculls de corall. La platja estava resseguida de palmeres, l’aigua clara i acollidora. D’aquelles postals que tots hem admirat en els aparadors de les agències turístiques.  Quan acaba la sorra, surten els esculls i entrants de pedra negres com el lignit. Ens recorden que tota l’illa era un niu de volcans.  Aquest origen és encara més evident per aquestes espectaculars construccions geològiques que són els Cão, uns pics de basalt que creixen verticals, massius, i que són les antigues calderes solidificades dels volcans. La resta del volcà, més friable, se la va endur l’erosió. En el nostre país en tenim un exemple més humil, on s’assenta Sant Hilari Sacalm. Res a veure amb el més espectacular de tots el Cão Grande, que emergeix com una columna ciclòpia, negra, que agullona els núvols entre una verdor exuberant. La vegetació és tan impetuosa que sembla que vulgui expulsar els homes de l’illa.  



dimarts, 14 de febrer de 2017

San Valentin a Sao Tomé

Ja m'havia passat abans i no n'aprenc. San Valentin a qualsevol país excepte el nostre, on tothom sap que és Sant Jordi el dia dels enamorats, col·lapsa els restaurants i llocs de refrigeri. Totes les parelles fan reserva massiva de llocs per sopar, amb música en viu inclosa, i és quasi impossible trobar un lloc on menjar. Peró ho hem aconseguit. Jo i un altre metge mig brasiler, mig italià amb qui treballaré els propers dies. Aquesta doncs ha estat la primera impressió d'aquesta illa, d'aquestes dues illes, Sao Tomé i Principe, que cauen just en la línia de l'equador. Amb aquest home mestís m'he fotut tres cerveses una darrera l'altre en un local abarrotat de parelles i un tipus cantant música lusitana. Em sento empitimat i perillosament desinhibit. De moment només puc explicar això d'aquest arxipièlag, a més del tot el que he llegit aquestes darreres setmanes i que ara contrastaré amb el terreny, m'endinsaré fins les entranyes d'aquesta societat i com era d'esperar, descorbriré un món que fins ara ens resultava remot i amagat. Ah! I a més a més, en baixar de l'avió m'ha rebut una onada de calor humida, densa, olor a tròpic, i una avinguda que resseguia una platja sinuosa vinclada per palmeres. El cel avui per avui era de plom, pesat, però demà estic segur que lluirà el Sol i podré contemplar, des de la distància, el tràfec viscut aquests dos darrers mesos.