Follow by Email

dimecres, 30 de novembre de 2016

Espècies perdudes (per sempre)

Al nostre país ha passat totalment desapercebut que avui, 30 de novembre, és el dia de les Espècies Extintes, és a dir, els animals i plantes de qualsevol ordre i gènere, que han desaparegut en èpoques recents i quasi exclusivament per culpa de l'acció humana. Un dels exemples més populars són el Dodo, de Martinica. Una au amb reminiscències de dinosaure emplomallat, que no tenia depredadors naturals fins que van arribar els marines holandesos i van esquilmar la població en poques dècades, a principis del segle XVII.



Un altre desaparegut il·lustre, el Great Auk, anomenat pingüí boreal però que de fet era una mena de smorgollaire amb les ales atrofiades, i era el més semblant a un pinguí que teníem a l'hemisferi Nord. Va ser esquilmat per les seves plomes malgrat que va ser la primera espècie per la que es va dictar una llei de protecció. Va arribar massa tard. S'explica que la darrera parella va ser estrangulada per uns caçadors, en el seu propi niu, i l'ou que incubaven esclafat sense miraments. Això va ser el 1864, conten.



I un darrer exemple, també patètic, el dofí del Yang-Tzé, una de les sis o set espècies de dofins de riu conegudes, del qual no se n'ha vist cap exemplar des del 2004 o 2006 i es considera extint, a causa de la pol·lució d'aques gran riu xinès, la pesca il·legal, les centrals hidroelèctriques. En fi, la destrucció sense miraments del seu hàbitat en nom del desenvolupament.


Hi ha una bona colla d'altres exemples, el llop de les Fakland, el llop de Tasmania, la Vaca marina, el gripau daurat, i algunes que estan fent cua amb massa pressa per engruixir la llista: la vaquita (el cetaci més petit que existeix), el tibre siberià, el guepard de les neus, una munió d'amfibis, marsupials i lepidòpters. 

L'extinció és per sempre, encara que alguns somniin en ressuscitar algunes espècies mitjançant l'enginyeria genètica. Però no és només la desaparició d'un ésser únic, irrepetible, que ja és molt en si mateix. És tota una història evolutiva la que es perd, i és la història que explica aquesta desaparició: la indiferència dels homes, el nostre instint depredador, la degradació del nostre entorn. El món és com si d'un bell quadre de, posem, Miquel Àngel, li anéssim esborrant traços, matisos, detalls. Cada vegada seria més lleig i irreconeixible. Allò tan bíblic de "domineu la terra", penso que s'ha entès de forma equivocada. Dominar de veritat, en un sentit ple, és precisament fer-ne un lloc cada cop més bonic i acollidor per la vida en general, no que sigui l'escenari d'un extermini que és una desgràcia còsmica. Hem vingut a aquest món per embellir-lo, només la bellesa salvarà el món. 







dilluns, 14 de novembre de 2016

Leonard Cohen

Malauradament, no he anat mai a un concert de Leonard Cohen. I ho hagués pogut fer, amb certa regularitat aterrava per terres catalanes. Ara ja no serà possible. Li tenia una secreta admiració, i mentre escric això estic escoltant per  spotify una cançó del seu darrer àlbum, You Want it Darker. A diferència de David Bowie, no havia planificat la seva mort amb la mateixa minuciositat de campanya comercial. La malaltia del Bowie ho feia més previsible. El Leonard Cohen era simplement  vell, però no tenia res greu que fes preveure que s'estiraria al llit en un moment precís i no tornaria a alçar-se. Això fa més fascinant com ha brodat el seu final, com a bon poeta, d'una forma intuïtiva però aclaparadora, definitiva.  Amb unes cançons que no expressen alegria, però tampoc l'angoixa amagada, esguinçada, del David Bowie, sinó una serenitat sumisa, l'alegre resignació de qui s'enfonsa en el darrer misteri que ha estat vorejant tota la seva vida. La seva indescriptible veu cavernosa que s'ha anat accentuat amb l'edat, encara ho fa més corprenent. Una veu cada vegada més profunda que s'enfonsa en l'abisme del desconegut desfilant paraules que vibren en l'aire, que ressonen fins els confins més infinits que només albiren els exploradors de l'irreal, els poetes com ell.
Una vegada més, ens quedem una mica més sols. Només ens resta esperar, una mica desesperadament, noves companyies. I sentir una immensa desolació davant la mediocritat que ens envolta, amb tants pocs atrevits a sondar l'abisme. 




dissabte, 5 de novembre de 2016

Tardor

Estava passejant el dia de Tots Sants entre la fageda que cobreix la Serra de Llancers, entre l'Osona i la Garrotxa. En un moment em vaig aturar, sol, i vaig sentir el lleu aleteig de l'aire que feia caure acompassadament les fulles del faig, sense pressa però sense respir, despullant els arbres parsimoniosament. El terra ja estava encatifat de fullaraca que encara cruixia al meu pas. A les copes es combinaven les fulles verdes, esgrogueïdes i brunes. Un altre respir, una altra alenada de fulles que queien. És aquesta indiferència la que fa sentir tan afortunadament abusrda la fúria dels dies que ens toca viure. La beneïda tardor, que ens recorda la perennitat de les coses, i que tot ha de morir si es vol que alguna cosa nova neixi. 


dilluns, 24 d’octubre de 2016

L'últim viatge del Crystal Serenity

 Aquest estiu ha tingut lloc el primer creuer turístic a través del pas del Nord-est. És a dir, la via que costeja tota la Sibèria fins l'Oceà Pacífic, a través de l'Oceà Àrtic. És la primera singladura d'esbarjo, fins ara només ho havien fet primer expedicions polars, vaixells científics, i més recentment els primers vaixells mercants. La via escurça significativament el trànsit del pas de Panamà entre els ports més importants de l'Atlàntic i el Pacífic. Ja està anunciat un nou creuer pel 2017 i pel 2018. Això ha estat possible pel desglaç progressiu d'aquest Oceà a causa de l'alça de la temperatura global. 
 Em va sobtar molt quan vaig llegir per primera vegada una anàlisi econòmica del que significava el desgel de l'Àrtic. Obviava les causes i conseqüències últimes per comentar les possibilitats que significava l'obertura d'una nova ruta comercial, d'explotar nous recursos submarins, donar sortida als recursos de la Sibèria més septentrional. Passava per alt, frívolament, el canvi climàtic de conseqüències imprevisibles que hi ha al darrere, potser fins i tot de l'extinció de la vida com la coneixem ara. I organitzar un creuer aprofitant l'avinentesa una metàfora del viatge al no-res. Sembla que els bitllets del Crystal Serenity costaven entre 20.000 i 120.000 USD. El luxe de fruir de la primícia de la fi del món. És potser una de les metàfores més contundents d'un sistema econòmic descerebrat, que ha volgut reduir-ho tot als paràmetres de mercat fins esdevenir un sense sentit. Fins i tot un procés d'extinció col·lectiva es mercantilitza.Vaja, com si algú davant la perspectiva de l'enfonsament del Titànic tragués com a única conclusió que la demanda d'armilles salvavides en feien un negoci rodó. 
 Darrerament m'he fet seguidor d'un compte de twitter (@extinctionsymbol), que difón notícies sobre el declivi o extinció d'espècies animals degudes a l'acció humana. Ens pensem que això de l'extinció és un procés sobtat, no gradual, i això permet que no ens prenguem seriosament. Quan els va tocar el torn als dinosaures no va ser instantani. Va ser un procés que va durar uns quants centenars d'anys i que els mateixos dinosaures potser no varen percebre. Vivien en un món cada vegada més advers però no sabien res de com havia estat abans. Però el ritme actual de declivi de la vida natural és molt més accelerat que qualsevol de les 5 grans extincions registrades en el nostre planeta. En una sola generació, entre els que estem de moment vius en aquest cansat planeta, ja hem vist desaparèixer més espècies que qualsevol altre ésser viu.  Ens estem morint, i no ho volem saber.
   He denunciat manta vegades en aquest influent blog la inèrcia del capitalisme, que posa preu a qualsevol cosa fins el punt de buidar-la  de sentit. És facilíssim portar a l'extinció un ésser viu. Només cal posar preu a algun membre  per iniciar el cicle de cobejança (altrament dita demanda), que atiarà una oferta que voldrà saciar-la al preu que sigui (mai millor dit). I com més rara es faci, més cara esdevindrà i més s'accelerarà la seva raresa. Només cal recordar per exemple les banyes de rinoceront, un cúmul de queratina com les nostres ungles, que pel fet que tinguin una demanda per uns efectes sense sentit, fa que aquest animal s'etigui abocant a l'extinció. No és l'únic. Al penis del tigre li passa el mateix i amb ell tot el tigre, i més recentment a un ocell de bec exuberant que s'ha convertit en una marca de classe i ara s'estan caçant sense aturador a Borneo. D'altres espècies estan essent esquilmades indirectament, per la contaminació la destrucció del seu hàbitat. En tots els casos per una acció direca de l'home. 
Salvades les excepcions individuals, a nivell col·lectiu la societat humana només respon, em fa mal de dir-ho, a la punició, imposada pel sistema polític o per les circumstàncies. No es salvaran espontàniament els rinoceronts, els elefants, els ocells de bec exhuberant, ni tampoc deixaran d'haver-hi pisos absurdament buits fins que això tingui un preu disuassori pels consumidors o especuladors de torn. Però la voluntat política està massa atenallada pel sistema malalt, perniciós i suïcida. Quan estiguem tots amb l'aigua al coll, només sabrem queixar-nos de com de cares s'han posat les armilles salvavides. 




divendres, 14 d’octubre de 2016

El riu Niger

El riu Niger és un dels tres grans rius de l'Àfrica. N'hi ha més, és clar, però aquests a més de la seva dimensió i peculiar trajecte, estan rodejats d'una aura mítica i defineixen tota una vasta regió del continent. Els altres dos són el Nil i el Congo. Encara em falta arribar a la riba del Nil, tot arribarà, o no. Vaig poder mullar les mans en les aigües tèrboles del riu Níger, al seu pas per Niamey. Afortunadament, Niamey no és una urbs excessiva, mastodòntica com Kinshasa o Nairobi. No se't menja de viu en viu. Només té un milió i mig d'habitants i encara dona sensació d'espaiositat. Per tant el Niger la creua amb un cert aire de virginitat, amplíssim, somer, majestuós. A Niger és l'únic curs d'aigua estable, el país és bàsicament desèrtic per la resta. El riu Níger fa un recorregut que sembla antinatural. Neix prop de la costa Atlàntica, en les profunditats humides i tropicals de les selves mutanyoses de Guinea i Sierra Leona. Però enlloc de tirar pel dret i anar a l'Atlàntic, tira cap a l'est i s'endinsa en una enorme corba dins les planes desèrtiques de Mali fins besar la vila de Tombubctú i Mopti, a les portes del Sahara i punts estratègics de les caravanes, penetrar Niger, creuar Niamey, recórrer uns 500 quilòmetres que fertilitzen el país en el seu extrem sud, i tornar a corbar-se per penetrar Nigèria on si que fa cap el mar i mor formant un enorme delta.  El Niger emmarca, defineix l'Àfrica de l'Oest, el Congo l'Àfrica central, i el Nil marca l'eix Nord-Sud. Només caldria afegir el Zambeze i l'Orange River (també els he creuat, ara que hi penso, l'Orange river a la posta del sol que aleshores s'hi reflecteix de dret a dret perquè té un traçat Est-Oest perfecte i és realment d'un taronja resplendent aleshores), i crec que amb aquests rius ja drenarien tots els països sub-saharians. 
És un niu  ple d'esquistomes (o bilharziosi, és el mateix), expliquen. Recordo una viatgera que em vaig trobar a Moçambic, que varen haver de creuar el riu per un gual a Mopti, i d'aquell contacte van resultar tots infectats.  Unes barcasses, ancorades prop de la riba, fluctuen empeses pel corrent invisible. Em despedeixo del gran riu, els meus dits dins les aigües llòbregues, sense temor a res.


dilluns, 3 d’octubre de 2016

Harmattan



          Aquesta ciutat que es diu A-g-d-e z  rau dins un embolcall de pols. El sol sembla cobert per un vidre esmerilat, la llum es difumina i no puc saber del cert on està si no escruto el cel. Al final del dia el tacte de les dents és aspre de la pols que s’hi ha dipositat, ho penetra tot. El Harmattan és el vent del nord que alça aquesta pols que no escampa mai per molt que bufi. De fet, és aquest vent el que l’empeny cap aquí sense repòs després de recórrer el desert. Transcorre el dia i no sé definir el matí i la tarda, fins que el sol es pon i surt una lluna, ara minvant, que dibuixa les banyes d’un brau que vol  escornar el primer estel solitari que l’acompanya. Es creuen davant meu una petita caravana de tres camells, una motocicleta, un tricicle que fa de taxi, una dona amb crosses, la cama un apèndix inservible per la poliomielitis, un camió carregat d’objectes i homes, els bidons penjant com aquests flotadors que impedeixin que les barques xoquin als molls (què estrany és el record del mar aquí). Van a les mines d’or, o potser a transportar mercaderies cap a Argèlia o Líbia. Jo què sé, és lloc de pas, és el sentit de l’existència d’aquesta ciutat.  Sobre aquest núvol on tot es confon, s’alça el minaret d’argila eriçat de bigues de fusta. Una rèplica del de Tombouctú (o el de Tombouctú és la rèplica?). No seria un edifici imponent si no fos perquè és l’únic de la seva alçada.  Les construccions són fetes d’adob i argila que a cada gasiva sessió de pluges es desfà una mica. Algunes cases fan la impressió que s’estan dissolent en la terra vermella, una mica més esmussades després de cada rara pluja. I cau la nit sense que me n’adoni del trànsit. Arribo a un barri, on m’aconsellen que no m’entretingui. Parlo amb un grup de prostitutes, de Nigèria. Migrants que no han pogut creuar fins a Líbia, probablement la policia les va retornar, i s’estan uns mesos vivint del sexe i tornar a Nigèria. On continuaran prostituint-se. Això només és un lloc de pas, no queda més remei que moure’s en alguna direcció. És la seva essència. 

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Migració

A Europa tenim la idea que la immigració de subsaharians és un fenòmen recent, agut, però cal mirar-ho en la seva perspectiva històrica.  L'any 2013, amb la sublevació islamista al Nord de Mali, els migrants subsaharians que volien atènyer la costa mediterrània van haver de concentrar-se en la ruta de la capital del Aïr, al Níger. Però als habitants d'aquesta ciutat això ho van assumir amb tota normalitat, simplement havien augmentat els efectius.  Des de la seva fundació fa set-cents o vuit-cents anys, i probablement abans, aquest lloc ha viscut de la migració: de la gent del sud cap al nord, de l'Àfrica de l'Oest a l'Est, de les caravanes que transportaven sal o or, dels migrants que anaven a treballar a Lïbia o Argèlia quan allí florien les oportunitats. Simplement, a cada època, la migració es transmuta però no desapareix. Sempre hi haurà gent amb motius per creuar el Sahara en una direcció o altra, i la capital del Aïr està en un punt estratègic d'aquesta ruta.És la darrera ciutat important i ben comunicada abans de la travesia del desert. En aquest sentit és germana de Tombuctú, a la veïna Mali. Per tant, la gent aquí no ha fet res més que adaptar-s'hi i ara toca la migració subsahariana. Tothom qui més qui menys hi té benefici. Els migrants venen amb diners, pocs però són nombrosos i es queden pocs dies si poden, paguen el transport, consumeixen, creen tota una indústria d'utensilis per fornir-los el viatge, sojornen en llocs d'acollida. Certament, arriben en condicions miserables, sobretot els que han creuat la frontera a Burkina-Faso on la policia els extorsiona sense miraments. Però al Níger són molt respectuosos, i els que gestionen els "ghettos", els llocs d'acollida, i els "passeurs", els conductors que els acompanyaran durant la travessa, segons ells només fan negoci de la seva necessitat, no es consideren traficants. Certament, ho fan dins d'uns estàndards que ens permeten a nosaltres pensar que són traficants humans, i ho justifiquen perquè no hi ha alternatives a una demanda que s'adapta al que sigui per arribar a Europa. Per tant només és un negoci més, com els que han estat fent durant centúries amb els que anaven a comerciar a Líbia, a Argèlia, transportaven sal, or o el que sigui. És l'essència del país. El nord de Níger també va patir la seva rebel·lió, i la manera de pacificar el territori és oferir als antics rebels feina i s'oblidin de les armes. Molts d'ells treballen precissament com a "passeurs". Coneixen el desert. I la Unió Europea subvenciona la política de pacificació també per a que es desdiguin d'aquest ofici. Niger és un estat massa estratègic per permetre que caigui en el caos. Per un altre costat subvenciona el que en diuen externalització de les fronteres. Delegar mitjançant subvencions i suport material el control de la migració en aquestes estats tampó. Però alhora, Niger sap molt bé que estrangular l'artèria del Aïr és estrangular tot el país, seria inflamar-lo, reanimar la rebel·lió dels Touaregs. Per tant es troba en la disjuntiva de fer contents els europeus, respectar les normes de lliure circulació de la Comunitat d'Estats de l'Àfrica de l'Oest, i conservar l'equilibri social del país. Fa la puta i la ramoneta, per entendre'ns. Sap que és impossible posar barreres al desert, però accepta de bon grat el recolzament econòmic, palès en la UECAP-Sahel, un dispositiu policial subvencionat per la UE que persegueix els "traficants", i retorna els migrants al punt de sortida, on la Organització Internacional de les Migracions (un instrument polític disfressat de ONG) els facilitarà retornar "voluntàriament" al seu país d'origen: Ivoriens, senegalesos, gambians, gent de Sierra Leona i Guinea-Bissau, i Nigèria. Tothom s'enganya una mica, o força com el cas de la UE, com una mena de gran farsa. Els migrants, els únics que hi perden en tot això, només buscaran noves rutes més perilloses, més oneroses i atiaran les màfies de veritat.