Follow by Email

dimecres, 24 d’agost de 2016

Zero K

          Zero K és la darrera novel·la de Don  DeLillo, però la primera que llegeixo. Segons explica la contraportada DeLillo és l’autor de referència actual de la narrativa nord-americana, guardonat amb no sé quants premis i reconeixements. No posaré en dubte aquest criteri, però em semblen tant repetitius aquests panegírics que provo de fer-me una opinió pròpia de la novel·la que tingui entre mans independentment d’aquests. En aquest sentit, a nivell d’estil i estructura no li he acabat de veure el virtuosisme que m’esperava, però el que és essencial en tot cas és les idees que apunta o prova de desenvolupar.
            Zero K aborda un tema vidriós, com vidriosa m’ha semblat la novel·la. Especula, encara que això ja no sembla tanta especulació, amb la possibilitat de la criogenització dels éssers humans, fins i tot encara que no estiguin afectats de cap malaltia, per esperar atemporalment un temps en que puguin ressuscitar-se, guarits i fins i tot en una forma d’existència millorada, a nivell físic i de consciència. Com si fossin els enviats al futur per crear una nova humanitat. Aquesta idea era fins ara present com una llegenda urbana, des que corre el rumor que el Walt Disney jau criogenitzat en algun ignot lloc. Avui en dia ja és una realitat a l’abast de gent moderadament rica. I fins i tot he llegit en algun lloc que alguns d’extremadament rics, com un dels personatges de la novel·la, un d’aquests oligarques del petroli russos, subvenciona un equip de recerca per perpetuar la seva consciència i existència en algun format digital que pugui implantar-se a un altre cos o en el seu cos del futur, convenientment rejovenit.

            Aquesta idea obre moltíssims interrogants, des del punt de vista ètic i filosòfic, alguns fins i tot que no podem imaginar. A mi només se m’acudeixen dues percepcions emanades de la lectura de Zero K (que per cert, fa referència al 0 absolut de tempratura). Primer, que la primera víctima d’un futur amortal, que no immortal, significarà la pèrdua entre altres coses del sentit de l’humor, probablement l’art i també el llenguatge i el sentit narratiu de la història, moltes de les coses que ens fan humans. Aquest món futur poblat de reanimats (que no ressuscitats) fa la pinta que serà molt avorrit i força ajilipollat.  Els personatges de la novel·la certament no sembla tenir-ne massa de sentit de l’humor, una esperança, o sentit de la vida, que només es pugui posar en aquesta perspectiva no fa massa gràcia. En segon lloc, també posa en qüestió una afirmació d’un teòleg dels segle XX, Hans Urs Von Balthasar, que deia que si no hi ha salvació per tothom, no hi ha salvació per ningú. Parlava en un sentit trascendent i escatològic, i aquí és on es posa la gran qüestió d’això de la criogenització, al meu entendre, és a dir, satisfà l’anhel més íntim de la humanitat aquest tipus de futur? O és una altra cosa. Per mi és aquesta qüestió subjacent el que transmet aquest aire vidriós de la novel·la. 


dimarts, 2 d’agost de 2016

La història dels porcs d'Haití

 Aquesta és una història exemplaritzant, quasi una metàfora, de la relació que ha tingut el món, i especialment els seus veïns més pròxims, amb Haití.
La història dels cochons d'Haití va començar exactament el 1978. Fins aleshores una varietat local de porcs convivia de forma essencial amb la majoria de famílies d'Haití, especialment els habitants de les zones rurals. Aquest porquet negre havia esdevingut un pilar de les economies familiars, estava plenament adaptat al medi i a més de fornir de carn i dividends a les empobrides famílies de camperols, feia una funció de neteja del medi i control de plagues d'insectes. S'ho menjava tot i retornava sanes proteïnes. Heus ací que al país, provinent de la veïna República Dominicana, es va introduir la pesta porcina. La pesta, tot i que podia delmar les poblacions de porcs, no els invalidava com a font d'aliment i tampoc suposava cap perill per cap altre animal ni per l'home. Tampoc els hagués extingit, de fet la malaltia es va esmorteir bastant i hagués arribat a ser un problema menor. Però sí suposava per la indústria del porc de països propers i força més poderosos (i amb varietats de porc menys resistents), com Mèxic, el Canadà i els Estats Units. La por es va instal·lar en els seus governs i van muntar una campanya que van anomenar de cooperació al desenvolupament, evidentment sense demanar massa l'opinió de la població local i obtenint immediatament l'aquiescència de la dictudura dels Duvalier i l'oligarquia dominant, que també es van mostrar interessats en afavorir aquest generós pla d'ajut. El pla era simple. Exterminar el porquet local i substituir-lo per les varietats produïdes i importades d'aquestes tres generosos països. Autèntiques brigades de massacradors varen recórrer el país i es va establir un pla per compensar els camperols amb uns irrisoris 50-70 dòlars per porc perdut (quan al mercat podien arribar a 200 dòlars, cosa que suposava més que els ingressos per càpita del Haïtià mitjà). Però no tenien opció. Això o res. La segona part del pla contemplava que un cop mort el gos i la ràbia, s'introduïrien les varietats de porcs continentals en un ambiciós pla de desenvolupament de la indústria càrnica que només acabaria rellançant l'economia Haitiana (per enèsima vegada). 
Quin va ser el resultat? Primer, els pobres propietaris de porquets tradicionals no varen veure quasi cap compensació després de l'holocaust. La corrupció capil·lar de l'estat Haitià va drenar els ajuts cap a les prop de 200 famílies o intermediaris. En segon lloc, aquestes mateixes famílies van copar els ajuts i les importacions de porcs foranis per beneficiar-se de la nova indústria. Perquè, quina sorpresa, a diferència del pobre porquet desaparegut, la nova varietat era incapaç de viure en simbiosi amb el medi i necessitava granges especialitzades, farratge, cures veterinàries que només una explotació industrial podia oferir, i per tant, fora de l'abast dels pobres ciutadans a peu. En tercer lloc, la desaparició del porc va fer augmentar els insectes i larves que controlaven, i malalties relacionades amb insectes vectors. Tot plegat va dur a un empobriment, si encara es podia caure més avall, de les famílies rurals, i una nova dependència del país a les grans indústries càrniques forànies (que proporcionaven els porcs, venien la carn al nou mercat i feien el manteniment de les noves instal·lacions, regides pels oligarques de sempre). Darrera aquest programa de cooperació, s'amagaven interessos més obscurs, de posar Haití a l'òrbita del consum neoliberal de tota l'àrea mesoamericana. Què era això que tingués una producció pròpia, autosuficient i independent, perfectament adaptada a les seves necessitats? Segur que pel camí varen actuar algun intermediari ben intencionat, però tot plegat va acabar en un despropòsit més dels que Haití n'ès una enciclopèdia. 
 I ara ve la metàfora. La història seria grotesca si no fos veritat, però dona què pensar si no és aquest mecanisme el que mou moltes empreses amb l'etiqueta de cooperació o ajut al desenvolupament, o fins i tot si nosaltres mateixos no estem amenaçats, o ja víctimes, d'una substitució subtil dels nostres costums, valors, cap un pensament únic neoliberal que elimina tota diferència o mode de vida que vagi contra la inèrcia destructiva del mercat. Només caldria pensar quin és, o va ser, el nostre porquet. 






dijous, 28 de juliol de 2016

Violència líquida

 La violència ha pres diverses formes al llarg de la història, i semblava que havien arribat a la resposta definitiva amb els bolets atòmics de Hiroshima i Nagasaki. Però el segle XXI ha vist una transmutació d'aquest fenòmen. Anem a pams, però, per comprendre-ho millor i veure que aquest fenòmen ha anat, com a mínim els darrers cent i escaig anys, pel davant del control i les previsions dels seus creadors, nosaltres. A la primera guerra mundial, la tecnificació de les armes va portar a la guerra de trinxeres i a l'escabetxinada industrial dels soldats. El xoc social i psicològic d'aquesta guerra és major que el de la segona guerra mundial, i de fet marca l'entrada al segle XX, però malgrat tot les morts es produïen, tot i que industrialment, quasi totes al front. La segona guerra mundial va ser la primera en què les víctimes civils van superar la dels militars (amb el significatiu preàmbul de la Guerra Civil espanyola i els seus bombardejos a ciutats). La guerra es va fer democràtica, diguem, ja no hi havia un front concret fora del qual un es pogués estar a estalvi dels obusos. Qualsevol ciutat podia ser bombardejada, i aquesta estratègia va ser utilitzada sistemàticament, sobretot per part dels britànics, per anihilar la moral dels alemanys (cosa que s'ha demostrat que va ser ineficaç amb un tràgic balanç de destrucció i víctimes innocents). El colofó fa ser el bolet atòmic, com he esmentat,  la destrucció massiva i instantània de ciutats senceres i els seus habitants, i en pocs anys es va adquirir la capacitat real d'aniquilar la vida humana de la terra. Una progressió més que notable, diguem.
Jo sóc d'una generació que va créixer sota la glacial amenaça d'aquesta destrucció, que mai s'ha acomplert i que semblava l'etapa definitiva de la follia humana. Però no ha estat així. Des dels atemptats del 11 de setembre del 2001, ha recorregut com un calfred una nova forma de violència, inaprehensible, absurda, basada en l'autoaniquilació de qui la perpetra i que es permet  per tant de ser imprevisible. Fins ara, si es promovia el suïcidi, ho era dins d'una certa estratègia militar global encara que fos més aviat descabellada. I aquesta violència utilitza les eines que té a mà: avions civils, camions, ganivets i quan pot armes que adquireix en el porós mercat armamentístic. 
 A nivell quantitatiu, no és que produeixi moltes víctimes si ho comparem amb el passat. Els darrers fets a França i Alemanya, són irrisoris davant els estats de violència que imperen a certes ciutats del món, com Guatemala ciutat, on linxaments, ganivetades i morts a trets són tant comuns que s'han convertit en part del paisatge diari. Més preocupants són les massacres de suïcides a Bagdad o altres països del pròxim orient, però sempre ens cauen lluny. Aquesta violència ubiqua, imprevisible, executada amb una fredor suïcida, s'alimenta, i crec que deu la seva existència, al món hiperconnectat que hipertrofia tota notícia, tot fet, i aixeca la por, i sobretot aquesta sensació d'incontrolabilitat, d'absurd, d'odi fred que ens amenaça en un passeig marític un dia festiu o en una humil església de la Normandia. Una violència inaprehensible, líquida, que no veiem com es pot contenir però que sobretot té el seu efecte més perniciós en inocular la por, la desconfiança, el temor que poden acabar essent, a llarg termini, molt més destructius. 


divendres, 8 de juliol de 2016

Haití II

 Per entendre com Haití ha arribat a la situació actual, cal llegir la seva història des de la independència el 1804 fins avui. Aleshores, el context es fa comprensible. Ho explicaré amb uns esquemes.
 Això és com seria un Estat real i ben equilibrat:



 Això vol dir, un estat que es recolza en un govern competent i una separació de poders, que responen als drets reclamats per la població, amb la mediació d'aquesta transacció de les Organitación de base comunitària (ONG-L). Les ONG's internacionals, recolzen i tenen com interlocutors aquestes OCB i s'alineen amb elles i el govern des de fora.
 Ara, la situació és la següent:

 La població Haïtí veu el govern com una amenaça o simplement absent. De fet prefereix ignorar-lo no fos cas que prengués mal o en tot cas no n'espera res. És un Estat en fallida. Aquest govern feble està aïllat, en mans d'una elit que mira pel seu propi profit que barregen els tres poders, i una administració feble i ineficient. Les Organitzacions de Base fan el que poden em el poble, però el més dramàtic és que la història recent de la cooperació ha trencat el vincle de les ONG locals amb les internacionals, que naveguen en aquest marasme repetint cicles de projectes imposats des de l'exterior, que acaben deixant buits i frustracions (o efectes secundaris pitjors que el bé que es perseguia), en un carrousel a voltes esperpèntic. 
 Encara que sembli mentida, no deixa de ser el mateix guió del segle XIX, només que posat al dia al segle XXI. Quan Haití es va independitzar va ser la primera nació d'esclaus que assolien la llibertat. Però es va trobar amb un dilema dramàtic: davant l'amenaça de les potències estrangeres, que tenien por que el seu exemple fos imitat, no tenia altra alternativa que militaritzar-se i crear un estat fort. I no tenia cap altra manera d'aconseguir fons que continuar fent al que s'havia reduït aquesta colònia fins ara: una plantació a base de mà forçada per l'exportació massiva de productes. Els nous líders varen haver de reproduir l'estat esclavista, sense que es poguessin anomenar esclaus, mitjançant un enfortiment de les elits dominants, que a més tiraven mà del cos militar per imposar aquesta llei (i mantenir els seus privilegis). Aquest esquema s'ha anat repetint fins avui, i perpetuat per la contínua i estúpida ingerència sobretot dels Estats Units. Els episodis mes brutals de la dictadura dels Duvalier o el règim militar del 1991 al 1994 només són fases agudes d'aquest esquema. Els habitants d'Haïti estan embolicats en aquesta inèrcia, com un destí del qual no es poden separar. Els desastres naturals només posen en evidència, de forma cruel, la fragilitat d'aquest Estat i les diabòliques contradiccions de la cooperació internacional.
 En fi....


dijous, 7 de juliol de 2016

Jugar net

 En l'anterior post, marcat per una circumstància personal, esmentava això de jugar net, que quan s'és nen, o jove, sembla tan diàfan, i després esdevé tan complicat. Jugar net no significa fer les coses sempre bé, o tan ben intencionades com s'esperaria. Té més a veure amb una actitud interior que busca el bé, i per mi es basa en el substracte comú que tenim dels humans de reconèixer on està el bé. No entraré més en aquesta línia de reflexió, que m'embolicaria, però les notícies recurrents m'hi fan pensar. El cas de les escoltes al ministre de l'interior és un exemple.
Qui ha jugat net, qui ha fet aquestes gravacions i les ha esbombades? O la conversa, perversa se la miri per on se la miri, entre aquests dos personatges? No hi ha dubte de la resposta a la segona resposta. Que parli amb frivolitat sobre carregar-se el sistema sanitari, el servilisme, i sobretot la perversió del seu càrrec posat en funció d'uns altres interessos quan precisament s'esperava imparcialitat i netedat en l'acció. Penso si hem perdut la capacitat d'emmirallar-nos, i veure en què ens convertim quan fem aquestes accions. Un amic meu tenia la tesi ben fonamentada que fer accions objectivament dolentes, pervertia la mateixa llei moral per la que un es pugui regir. És allò que a l'assassí, el que li costa de veritat és el primer assassinat però que els segon, el tercer, etc. ja no li van suposant més càrrecs de consciència, tot i reconèixer-se un ésser cada vegada més corrupte i necessàriament insensible. Fins arribar a la incapacitat per emmirallar-se i adonar-se en què s'ha convertit. Això el destruïria.
 Aquí està el veritable risc d'aquestes accions, que es poden arribar a assumir com a bones, necessàries o mals menors lligats a bens més preuats, però que només reflecteixen un estadi de degradació moral, i per dir-ho directament, humana. Per tant, això de jugar net no és precisament baladí, toca de ple (o de fons), la nostra pròpia condició.

dissabte, 2 de juliol de 2016

En la mort d'un amic

És difícil viure la mort d'un amic quan s'està lluny de casa. Les emocions se les mengen els murs, no hi ha cap veu amiga a prop per consolar-te. I el Lluís Cortés havia donat un sentit ple a la paraula amic. Una presència que m'havia acompanyat des que tinc memòria, sempre fidel en el consol,  i que anunciava recurrentment la seva mort els darrers 30 anys sense que ens el prenguéssim seriosament. Però el Lluís ens ha deixat, quasi com una traïció. Voldria expressar la joia o l'esperança en la que ell anunciava aquest dia, però només hi trobo un buit. Ell sabrà perdonar-me, no era la seva intenció. Després el buit es comença a omplir de gratitud per una vida plena i la sort d'haver trobat al Lluís en el nostre camí. Però costa, com qui es queda orfe. 
 Puc resumir l'ensenyament del Lluís en dues dites recurrents: juga sempre net, i quan arribi el moment, Déu només ens farà una pregunta: has estimat?. Quan era nen, escoltava com un nen, com diria Sant Pau, i em semblava d'allò més natural jugar net i estimar. Quan m'he fet gran, he començat a entendre la dimensió del que vol dir jugar net, i poder respondre al final, has estimat?, en el nostre món descarnat.  Donar bé per mal, estimar de veritat, no sabia que fos tan difícil, però de fet ens estava ensenyant el camí per ser veritablement feliços. Un vici jesuític (perdona Lluís, de nou, però tu mateix deies que l'únic pecat de Sant Ignasi va ser fundar la Companyia...), és posar-ho tot en el voluntarisme, i pervertir aquest missatge, oblidar que per estimar abans cal sentir-se profundament estimat, per jugar net, per donar-se, cal deixar-se ajudar i tenir un cor també net. De part del Lluís un se sentia estimat. Tothom que l'ha tractat podria explicar la pau que transmetia, i d'algú vaig sentir dir que el Lluís emmirallava la presència de Déu. Era en Ell, lluny del voluntarisme estèril, d'on brollava la incansable força de la que vivia.  Només he tornat a sentir aquest mateix alè d'una altra persona, de la seva generació, el Pere Casaldàliga amb qui vaig poder parlar fa uns anys. Li vaig portar al Lluís un llibre del Pere, signat amb la seva mà tremolosa pel Parkingson. Deu estar entre les rampoines que ha llegat, inclòs el crucifix que entregaven als novicis jesuïtes després dels primers vots i que guardava sobre una calaixera al costat d'una foto del seu enyorat germà Jordi (Lluís, t'hi has pogut abraçar finalment?). Només ens enduem la resposta al has estimat?

                                              Al final del camí, em preguntaran
                                             -Has viscut? Has estimat?
                                            I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms
                                            
                                                                                               P. Casaldàliga

Marigoâne, Haití, Juliol del 2016





dimecres, 29 de juny de 2016

Haiti I

 Inconscientment, el primer que he fet quan he arribat a Haiti es buscar traces del terratrèmol del 2010. Però no les he trobades, encara. Només he notat una notable activitat constructora a Port-au-Prince i a Miragoâne, on sóc ara. Però no sé si és encara la ressaca d'aquell desastre. En aquest sentit, el país s'ha refet, però això no és cap novetat. El país  porta refent-se des de la seva independència fa més de 200 anys, i fins i tot abans. Per poc que es llegeixi la història, sembla una contínua reconstrucció contra els desastres polítics, econòmics, socials i naturals que ja va començar. Aquesta nació  sembla una cruïlla per on transiten tots els mals de la caixa de Pandora.  
La segona impressió és que em costa creure que sóc al Carib i quan parlo amb la gent d'aquí, constantment faig referència a que he estat en altres països africans. Ho corregeixo immediatament, però és que tothom és de raça negre i si m'afirmessin que he anat a aterrar per error a Lagos o a Benín, m'ho creuria. Tota la població és descendent d'esclaus africans, cosa que ja va determinar el seu destí, el que ha donat lloc a una cultura fascinant, que té per emblema el Voudou. I el creol, la llengua mixtificada, una barreja de francès transcrit fonèticament amb elements africans.  És curiós, llegir frases que semblen escrites amb un llenguatge d'origen bantú imcompresnbile, però quan es pronuncien en veu alta es reconeix perfectament el francès i fins i tot es fan entenedores. O com els antics mots francesos han pres nous matissos i significats. Els creols són l'exemple que la llengua és un ens viu.
L'únic rastre encara evident del malaurat any 2010 és la presència del còlera, importat, trista paradoxa, pels cascos blaus nepalís de la ONU, en un país on no es coneixia aquesta malaltia. Ara ha esdevingut endèmica i és una de les activitats usuals de les ONG's, anar controlant-le els brots que van sortint aquí i allà. 
En aquest sentit, Haití, hereva de la seva història feta de revolucions, opressions, dictadures, invasions, subjugacions comercials de tot tipus, ha esdevingut una onegelàndia, un lloc on s'han dut a terme tots els experiments possibles en cooperació, en part perquè hi ha havia molt a fer i calia imaginació i creativitat, però també per un estat tan afeblit que no podia controlar ni aplicar polítiques per ell mateix, i menys regular la presència de les ONG's, i posar límits a tanta creativitat. Paul Farmer ha qualificat Haití com el gran cementiri dels projectes de cooperació. Inevitablement, sembla que excepte les d'urgència que responen a un fet específic i molt focalitzat, les missions de cooperació a llarg termini estan condemnades tard o d'hora a omplir buits que després es fan més palesos, perquè és impossible donar-los continuïtat, o a experiments que acaben provocant inesperats efectes negatius. Per això, o com una mena d'antídot, hi ha una mena de mentalitat sisífica en aquest país, un fatalisme naturalitzat, que es subsana per una esperit festiu i una inclinació cap a la dansa, la música i l'expressió artística, que, ben mirat, és l'única resposta coherent d'aquesta estranya i fascinant cruïlla.