Follow by Email

dijous, 29 de setembre de 2016

Agadez

He arribat a Agadez, capital del Departament del mateix nom al Níger, la porta del Sahara i junt amb Tombuctú el nus de comunicacions històric entre l’Àfrica subsahariana i el magreb, i l’Àfrica de l’Oest i de l’Est.  Per aquí hi han passat les caravanes dels àrabs, els turcs on van deixar un sultanat que encara perviu, va tenir una florida turística que es va esvanir junt amb el París-Dakar que passava per aquí (i els locals enyoren) i ara és el punt de pas dels migrants sub-saharians que volen arrribar a Líbia, Algèria i alguns a Europa. M’ha resultat familiar, perquè fa anys vaig estar a Burkina-Faso, ben a prop de la frontera amb el Níger, la mateixa atmosfera, la mateixa gent, però una frontera idiota pel mig. Pur sahel, la vida fent equilibris al caire del desert i pendent de les escasses pluges. Aridesa, un núvol de pols que sembla que ho envolcalla tot, la lluminositat estrident, cases d'adob, cabres, camells, vaques i arbres torturats.

            Níger és també un despropòsit colonial, una geografia sense sentit. Si mireu el mapa sembla una garrapata amb el cap succionant el riu Níger que el frega tímidament pel sud més humit i on viu quasi tota la població, i una vasta gepa que sembla que l’esclafi que té per centre Agadez i abraça el Ténéré, l’Aïr, el Sahara poblat majoritàriament pels Touareg. Níger també té el trist títol de ser el país en el ranking 188 de 188 en l’índex de desenvolupament humà, l’índex de fecunditat més alt del món i està sotmès a l’amenaça crònica de les sequeres. I agadez, està envoltada de jaciments d’urani (no he ensumat l’olor a radioactivitat encara), i més lluny, a 500 quilòmetres en el que deu ser un infern desèrtic, unes mines d’or recentment descobertes on pelegrinen miners ocasionals en una nova versió de la febre d’or, però en condicions encara més espantoses de les que descrivia el Jack London.  En fi, tot un panorama que provaré de posar en ordre mentalment. 

divendres, 23 de setembre de 2016

Lee Miller

Aquesta fotografia la va fer Lee Miller, model i fotògrafa (1907-1977), quan cobria com a corresponsal de guerra la Segona Guerra Mundial. Es titula "Guàrdia de les SS, mort en un canal, Dachau". 

No entraré en l'aspecte més artístic de la composició (encara que aquesta reproducció baixada d'internet no té la qualitat de l'orginal). En el llibre de fotografies on la vaig veure per primera vegada es centrava en aquests, però no és el  seu valor essencial, sinó la història que explica, tant el que tenim davant dels ulls com de l'ull que hi ha darrera la càmera. Aleshores és quan les qualitats estrictament estètiques prenen sentit. L'home enfonsat en aquest canal era un capo de les SS del camp de concentració de Dachau, assassinat durant la retirada de les tropes nazis. Per tant, era un individu que havia exercit una crueltat il·limitada, un monstre però al cap i a la fi un humà amb la seva història que ens planteja la pregunta, com va convertir-se en això? La pregunta és inquietant precisament perquè com tots nosaltres, era, encara que sembli redundant, un home (tenim la tendència de qualificar de "monstres" les persones amb comportaments atroços, perquè així ens exonera el pensament que són de la nostra mateixa naturalesa, ens resulta massa inquietant). Havia estat un nen, havia estat probablement estimat pels seus pares, havia estimat algú, potser tenia fills pels que sentia devoció. Toot això és plausible i ens produeix dessassosec quan el veiem alnostre mateix nivellPerò tot i així, la foto transmet una estranya pau. Potser perquè mostra que s'ha fet justícia? Alegrar-nos d'una mort violenta ens fa partíceps d'aquest acte. No és així, la mort, el procés de descomposició que sabem que ha començat, l'enfonsament parsimoniós dins d'una naturalesa plàcida que acull el cos d'un home que simbolitza la turbulència més violenta del segle XX, el mateix dringar de l'aigua que ens creiem sentir, l'aire que acarona les herbes de la riba, els besllums del sol reflectits, adornen la imatge. Tot plegat transmet tranquil·litat, com si la història retrobés el seu ordre i la naturalesa engolís ineluctablement les ambicions més  vanes funestes de la i retrobés el seu equilibri. La imatge també ens vol parlar de qui va assassinar aquest home, un desconegut, també un home com nosaltres, empès per un odi, una ràbia que segurament podem entendre però només iaginar, però que també el va animalitzar. No en sabrem res d'ell, fins hi tot podem empatitzar, simplement imaginant la càrrega de crueltat que va patir per tornar-s'hi com un animal més. 
 La segona història que ens explica aquesta fotografia és la de l'ull del darrera de la càmera. Lee Miller és un personatge amb una vida digna de fer-ne un film. Model de prestigi els anys 30, amant de Man Ray, fotògrafa artística i fotògrafa de guerra (sobta una dona d'una extraordinària bellesa prenent nota gràfica de l'horror). Cap a mitjans de la seva vida les imatges traumàtiques que va captar, i les que va veure però no va fotografiar, li van passar factura, va caure en la coneguda espiral de beguda i depressió, com si demostrés que no és possible passar indiferent per la vida i alhora voler-ne captar-ne l'essència més abismal, és a dir, ser una autèntica artista. 

dissabte, 10 de setembre de 2016

Txernòbil, la mort i la primavera

 Per aquells camins atzarosos pels que t'acondueix la curiositat, m'he revolcat aquestes darreres setmanes en els fets de Txernòbil, on el 26 d'Abril del 1986 un reactor nuclear va esclatar com una vulgar cafetera. A més, ho he fet de la mà del que es poden considerar dos nous gèneres, o registres, literaris. Per un costat el llibre d'entrevistes corals, La pregària de Txernòbil, de Svetlana Alexséivna, i l'àlbum de periodisme gràfic, en forma de còmic Un printemps à Tchernobyl, de Emmanuel Lepage.
 En el llibre de la Svetlana, es teixeixen com un mosaic les entrevistes a testimonis directes de la catàstrofe, però no com a mers testimonis visuals, sinó expressant les seves emocions i sentiments davant un fet pel qual, molts, confessen que no tenen paraules. Es barreja l'horror, l'estupor, els remordiments, la incompetència, l'heroïsme més abnegat (cal reconèixer-ho, Europa es va salvar aleshores gràcies a un grapat d'autèntics suïcides), la malaltia incomprensibla, la covardia la tristesa d'un món perdut, i fins i tot el contrast entre aquest horror i la bellesa sinistra que amaga actualment el districte de Txernòbil. A Txernòbil, va néixer un nou tipus de terror, un tast d'Apocalipsi, inaprehensible, pel qual encara manquen paraules per definir-lo, en el context d'un sistema polític degenerat que va ser causa, i víctima, del desastre.
 Emmanuel Lepage, en canvi, centra el seu relat gràfic en una recent visita a l'àrea de Txernòbil. Aquest lloc encara projecta un irresistible magnetisme. En el bell àlbum, traspua una certa frustració. Esperava trobar una mena de zona zero, arrassada o plena de malalts, i en canvi es va topar amb una naturalesa luxuriosa, que per causa de la radiació immanent, s'ha deixat tranquil·la. Svetlana també reflecteix aquest contrast entre una terra rica, que va fent la seva davant la incredulitat dels habitants locals (aquella primavera va ser especialment generosa en collites i fruits), i el perill invisible que l'habitava, que cobava la mort. 
 És potser aquest contrast estupurós que el deixa sense paraules al lector, actor, víctima, testimoni, junt amb la desfeta de la fe soviètica que va representar per molts aquest fet. Calia inventar un nou llenguatge. És aleshores quan m'ha vingut al cap una vella lectura, el darrer llibre publicat de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera. De fet és un llibre inacabat, en el que l'editor va recopilar les diverses versions d'un text, poètic oníric i estrany, com correspon a la darrera etapa de Mercè Rodoreda. A mi em va deixar un pòsit d'emocions en estat pur, com si fos inefable i hagués trascendit un desconegut límit. I de fet, tinc la impressió que aquest tipus de llenguatge que explora la íntima contradicció de la vida, con la bellesa i l'horror s'entrellacen i semblen necessitar-se, en un contrast obscè. És potser aquest llenguatge el que es necessita per expressar què va significar Txernòbil, on un món va morir, i en va néixer un altre d'inquietant, en que la mort invisible ho amara tot, amagada darrera la bellesa i rossega la Creació des del seu propi fonament. 



dimecres, 24 d’agost de 2016

Zero K

          Zero K és la darrera novel·la de Don  DeLillo, però la primera que llegeixo. Segons explica la contraportada DeLillo és l’autor de referència actual de la narrativa nord-americana, guardonat amb no sé quants premis i reconeixements. No posaré en dubte aquest criteri, però em semblen tant repetitius aquests panegírics que provo de fer-me una opinió pròpia de la novel·la que tingui entre mans independentment d’aquests. En aquest sentit, a nivell d’estil i estructura no li he acabat de veure el virtuosisme que m’esperava, però el que és essencial en tot cas és les idees que apunta o prova de desenvolupar.
            Zero K aborda un tema vidriós, com vidriosa m’ha semblat la novel·la. Especula, encara que això ja no sembla tanta especulació, amb la possibilitat de la criogenització dels éssers humans, fins i tot encara que no estiguin afectats de cap malaltia, per esperar atemporalment un temps en que puguin ressuscitar-se, guarits i fins i tot en una forma d’existència millorada, a nivell físic i de consciència. Com si fossin els enviats al futur per crear una nova humanitat. Aquesta idea era fins ara present com una llegenda urbana, des que corre el rumor que el Walt Disney jau criogenitzat en algun ignot lloc. Avui en dia ja és una realitat a l’abast de gent moderadament rica. I fins i tot he llegit en algun lloc que alguns d’extremadament rics, com un dels personatges de la novel·la, un d’aquests oligarques del petroli russos, subvenciona un equip de recerca per perpetuar la seva consciència i existència en algun format digital que pugui implantar-se a un altre cos o en el seu cos del futur, convenientment rejovenit.

            Aquesta idea obre moltíssims interrogants, des del punt de vista ètic i filosòfic, alguns fins i tot que no podem imaginar. A mi només se m’acudeixen dues percepcions emanades de la lectura de Zero K (que per cert, fa referència al 0 absolut de tempratura). Primer, que la primera víctima d’un futur amortal, que no immortal, significarà la pèrdua entre altres coses del sentit de l’humor, probablement l’art i també el llenguatge i el sentit narratiu de la història, moltes de les coses que ens fan humans. Aquest món futur poblat de reanimats (que no ressuscitats) fa la pinta que serà molt avorrit i força ajilipollat.  Els personatges de la novel·la certament no sembla tenir-ne massa de sentit de l’humor, una esperança, o sentit de la vida, que només es pugui posar en aquesta perspectiva no fa massa gràcia. En segon lloc, també posa en qüestió una afirmació d’un teòleg dels segle XX, Hans Urs Von Balthasar, que deia que si no hi ha salvació per tothom, no hi ha salvació per ningú. Parlava en un sentit trascendent i escatològic, i aquí és on es posa la gran qüestió d’això de la criogenització, al meu entendre, és a dir, satisfà l’anhel més íntim de la humanitat aquest tipus de futur? O és una altra cosa. Per mi és aquesta qüestió subjacent el que transmet aquest aire vidriós de la novel·la. 


dimarts, 2 d’agost de 2016

La història dels porcs d'Haití

 Aquesta és una història exemplaritzant, quasi una metàfora, de la relació que ha tingut el món, i especialment els seus veïns més pròxims, amb Haití.
La història dels cochons d'Haití va començar exactament el 1978. Fins aleshores una varietat local de porcs convivia de forma essencial amb la majoria de famílies d'Haití, especialment els habitants de les zones rurals. Aquest porquet negre havia esdevingut un pilar de les economies familiars, estava plenament adaptat al medi i a més de fornir de carn i dividends a les empobrides famílies de camperols, feia una funció de neteja del medi i control de plagues d'insectes. S'ho menjava tot i retornava sanes proteïnes. Heus ací que al país, provinent de la veïna República Dominicana, es va introduir la pesta porcina. La pesta, tot i que podia delmar les poblacions de porcs, no els invalidava com a font d'aliment i tampoc suposava cap perill per cap altre animal ni per l'home. Tampoc els hagués extingit, de fet la malaltia es va esmorteir bastant i hagués arribat a ser un problema menor. Però sí suposava per la indústria del porc de països propers i força més poderosos (i amb varietats de porc menys resistents), com Mèxic, el Canadà i els Estats Units. La por es va instal·lar en els seus governs i van muntar una campanya que van anomenar de cooperació al desenvolupament, evidentment sense demanar massa l'opinió de la població local i obtenint immediatament l'aquiescència de la dictudura dels Duvalier i l'oligarquia dominant, que també es van mostrar interessats en afavorir aquest generós pla d'ajut. El pla era simple. Exterminar el porquet local i substituir-lo per les varietats produïdes i importades d'aquestes tres generosos països. Autèntiques brigades de massacradors varen recórrer el país i es va establir un pla per compensar els camperols amb uns irrisoris 50-70 dòlars per porc perdut (quan al mercat podien arribar a 200 dòlars, cosa que suposava més que els ingressos per càpita del Haïtià mitjà). Però no tenien opció. Això o res. La segona part del pla contemplava que un cop mort el gos i la ràbia, s'introduïrien les varietats de porcs continentals en un ambiciós pla de desenvolupament de la indústria càrnica que només acabaria rellançant l'economia Haitiana (per enèsima vegada). 
Quin va ser el resultat? Primer, els pobres propietaris de porquets tradicionals no varen veure quasi cap compensació després de l'holocaust. La corrupció capil·lar de l'estat Haitià va drenar els ajuts cap a les prop de 200 famílies o intermediaris. En segon lloc, aquestes mateixes famílies van copar els ajuts i les importacions de porcs foranis per beneficiar-se de la nova indústria. Perquè, quina sorpresa, a diferència del pobre porquet desaparegut, la nova varietat era incapaç de viure en simbiosi amb el medi i necessitava granges especialitzades, farratge, cures veterinàries que només una explotació industrial podia oferir, i per tant, fora de l'abast dels pobres ciutadans a peu. En tercer lloc, la desaparició del porc va fer augmentar els insectes i larves que controlaven, i malalties relacionades amb insectes vectors. Tot plegat va dur a un empobriment, si encara es podia caure més avall, de les famílies rurals, i una nova dependència del país a les grans indústries càrniques forànies (que proporcionaven els porcs, venien la carn al nou mercat i feien el manteniment de les noves instal·lacions, regides pels oligarques de sempre). Darrera aquest programa de cooperació, s'amagaven interessos més obscurs, de posar Haití a l'òrbita del consum neoliberal de tota l'àrea mesoamericana. Què era això que tingués una producció pròpia, autosuficient i independent, perfectament adaptada a les seves necessitats? Segur que pel camí varen actuar algun intermediari ben intencionat, però tot plegat va acabar en un despropòsit més dels que Haití n'ès una enciclopèdia. 
 I ara ve la metàfora. La història seria grotesca si no fos veritat, però dona què pensar si no és aquest mecanisme el que mou moltes empreses amb l'etiqueta de cooperació o ajut al desenvolupament, o fins i tot si nosaltres mateixos no estem amenaçats, o ja víctimes, d'una substitució subtil dels nostres costums, valors, cap un pensament únic neoliberal que elimina tota diferència o mode de vida que vagi contra la inèrcia destructiva del mercat. Només caldria pensar quin és, o va ser, el nostre porquet. 






dijous, 28 de juliol de 2016

Violència líquida

 La violència ha pres diverses formes al llarg de la història, i semblava que havien arribat a la resposta definitiva amb els bolets atòmics de Hiroshima i Nagasaki. Però el segle XXI ha vist una transmutació d'aquest fenòmen. Anem a pams, però, per comprendre-ho millor i veure que aquest fenòmen ha anat, com a mínim els darrers cent i escaig anys, pel davant del control i les previsions dels seus creadors, nosaltres. A la primera guerra mundial, la tecnificació de les armes va portar a la guerra de trinxeres i a l'escabetxinada industrial dels soldats. El xoc social i psicològic d'aquesta guerra és major que el de la segona guerra mundial, i de fet marca l'entrada al segle XX, però malgrat tot les morts es produïen, tot i que industrialment, quasi totes al front. La segona guerra mundial va ser la primera en què les víctimes civils van superar la dels militars (amb el significatiu preàmbul de la Guerra Civil espanyola i els seus bombardejos a ciutats). La guerra es va fer democràtica, diguem, ja no hi havia un front concret fora del qual un es pogués estar a estalvi dels obusos. Qualsevol ciutat podia ser bombardejada, i aquesta estratègia va ser utilitzada sistemàticament, sobretot per part dels britànics, per anihilar la moral dels alemanys (cosa que s'ha demostrat que va ser ineficaç amb un tràgic balanç de destrucció i víctimes innocents). El colofó fa ser el bolet atòmic, com he esmentat,  la destrucció massiva i instantània de ciutats senceres i els seus habitants, i en pocs anys es va adquirir la capacitat real d'aniquilar la vida humana de la terra. Una progressió més que notable, diguem.
Jo sóc d'una generació que va créixer sota la glacial amenaça d'aquesta destrucció, que mai s'ha acomplert i que semblava l'etapa definitiva de la follia humana. Però no ha estat així. Des dels atemptats del 11 de setembre del 2001, ha recorregut com un calfred una nova forma de violència, inaprehensible, absurda, basada en l'autoaniquilació de qui la perpetra i que es permet  per tant de ser imprevisible. Fins ara, si es promovia el suïcidi, ho era dins d'una certa estratègia militar global encara que fos més aviat descabellada. I aquesta violència utilitza les eines que té a mà: avions civils, camions, ganivets i quan pot armes que adquireix en el porós mercat armamentístic. 
 A nivell quantitatiu, no és que produeixi moltes víctimes si ho comparem amb el passat. Els darrers fets a França i Alemanya, són irrisoris davant els estats de violència que imperen a certes ciutats del món, com Guatemala ciutat, on linxaments, ganivetades i morts a trets són tant comuns que s'han convertit en part del paisatge diari. Més preocupants són les massacres de suïcides a Bagdad o altres països del pròxim orient, però sempre ens cauen lluny. Aquesta violència ubiqua, imprevisible, executada amb una fredor suïcida, s'alimenta, i crec que deu la seva existència, al món hiperconnectat que hipertrofia tota notícia, tot fet, i aixeca la por, i sobretot aquesta sensació d'incontrolabilitat, d'absurd, d'odi fred que ens amenaça en un passeig marític un dia festiu o en una humil església de la Normandia. Una violència inaprehensible, líquida, que no veiem com es pot contenir però que sobretot té el seu efecte més perniciós en inocular la por, la desconfiança, el temor que poden acabar essent, a llarg termini, molt més destructius. 


divendres, 8 de juliol de 2016

Haití II

 Per entendre com Haití ha arribat a la situació actual, cal llegir la seva història des de la independència el 1804 fins avui. Aleshores, el context es fa comprensible. Ho explicaré amb uns esquemes.
 Això és com seria un Estat real i ben equilibrat:



 Això vol dir, un estat que es recolza en un govern competent i una separació de poders, que responen als drets reclamats per la població, amb la mediació d'aquesta transacció de les Organitación de base comunitària (ONG-L). Les ONG's internacionals, recolzen i tenen com interlocutors aquestes OCB i s'alineen amb elles i el govern des de fora.
 Ara, la situació és la següent:

 La població Haïtí veu el govern com una amenaça o simplement absent. De fet prefereix ignorar-lo no fos cas que prengués mal o en tot cas no n'espera res. És un Estat en fallida. Aquest govern feble està aïllat, en mans d'una elit que mira pel seu propi profit que barregen els tres poders, i una administració feble i ineficient. Les Organitzacions de Base fan el que poden em el poble, però el més dramàtic és que la història recent de la cooperació ha trencat el vincle de les ONG locals amb les internacionals, que naveguen en aquest marasme repetint cicles de projectes imposats des de l'exterior, que acaben deixant buits i frustracions (o efectes secundaris pitjors que el bé que es perseguia), en un carrousel a voltes esperpèntic. 
 Encara que sembli mentida, no deixa de ser el mateix guió del segle XIX, només que posat al dia al segle XXI. Quan Haití es va independitzar va ser la primera nació d'esclaus que assolien la llibertat. Però es va trobar amb un dilema dramàtic: davant l'amenaça de les potències estrangeres, que tenien por que el seu exemple fos imitat, no tenia altra alternativa que militaritzar-se i crear un estat fort. I no tenia cap altra manera d'aconseguir fons que continuar fent al que s'havia reduït aquesta colònia fins ara: una plantació a base de mà forçada per l'exportació massiva de productes. Els nous líders varen haver de reproduir l'estat esclavista, sense que es poguessin anomenar esclaus, mitjançant un enfortiment de les elits dominants, que a més tiraven mà del cos militar per imposar aquesta llei (i mantenir els seus privilegis). Aquest esquema s'ha anat repetint fins avui, i perpetuat per la contínua i estúpida ingerència sobretot dels Estats Units. Els episodis mes brutals de la dictadura dels Duvalier o el règim militar del 1991 al 1994 només són fases agudes d'aquest esquema. Els habitants d'Haïti estan embolicats en aquesta inèrcia, com un destí del qual no es poden separar. Els desastres naturals només posen en evidència, de forma cruel, la fragilitat d'aquest Estat i les diabòliques contradiccions de la cooperació internacional.
 En fi....