Follow by Email

dimarts, 17 d’abril de 2018

Claude Lévi-Strauss

 Acabo de llegir una biografia de l'etnòleg i antropòleg Claude Lévi Strauss (1908-2009), potser el darrer savi que hagi donat la humanitat. Ho dic perquè em costa imaginar en aquesta època digital que torni a aparèixer algú capaç de crear un corpus de coneixement transversal, l'estructuralisme, amb una influència tan profunda en tots els àmbits (una altra cosa és que se'n faci ús o cas), i que li va permetre tocar i aprofundir en quasi tots els àmbits de l'esperit humà. I tot això en una època i amb mètodes pre-digitals, aprofundint en el detall i penetrant en el coneixement amb constància. Començo aquí a comentar algunes idees que segrestat la meva atenció, d'aquest personatge fascinant.

"El món va començar sense els homes i acabarà sense ells": aquesta afirmació està en la base del que ell diu un pessimisme ontològic. No existeix cap relat finalístic, un destí trascendent per l'home només un món abstracte, simbòlic, que opera amb els mateixos mecanismes entre tots els homes i esborra l'absurda classificació de societats primitives o avançades. El comú denominador és la necessitat de construir el sentit, que és el mateix que crear relats i que Lévi-Strauss va estudiar en la seva forma de mites, amb un final que probablement només és somniat. Però Lévi-Strauss no cau en la desesperació. Troba en aquesta fascinant naturalesa i capacitat de crear mons i pensar el món mateix i recrear-lo com un fet prou interessant i que pot omplir la vida, com a mínim la seva. Aquesta contundent afirmació pot servir en tot cas d'antídot per relativitzar les nostres idees, distanciar-nos de nosaltres mateixos i no absolutitzar res, excepte la dignitat de cada individu.

"L'experiència fonamental de l'home és  que tothom mor, i ningú mai més torna d'aquest llindar". Sembla una afirmació òbvia, però el que no és tan obvi és que l'home pateixi d'aquesta mena de broma de mal gust, segons com es miri, i a més hagi d'adonar-s'en i constantment s'hi senti conforntat. El desenvolupament dels mites i potser de la religió mateixa sorgeix d'aquest inacceptable fet, com si amb la insistència de dotar-lo de sentit, bastir-lo amb relats, ritus i litúrgies esmuséssim la cuirassa tossuda d'aquest fet. Ningú no torna del país dels morts i això és el fet fundacional de la humanitat, tal com ens coneixem. Em fa recordar això una frase de Pere Casaldàliga, que diu que les seves causes són més importants que la seva vida. Dona així una volta de rosca a aquesta reflexió, en que el sentit de la pròpia vida és més important que la vida mateixa. En altres paraules, que allò realment insuportable és una vida sense sentit, l'autèntic infern. Trobo aquí interessants lligams amb Victor Frankl quan es planteja la mateixa qüestió del sentit en els seus llibres. No sé si Lévi-Strausss i Frankl es varen conèixer o van compartir la seva obra, però si no és així és una llàstima.

Per tot això, l'univers simbòlic dels homes no pot ser jutjat per la seva racionalitat, sinó per la seva relació amb el sentit que dona a les pròpies vides, i per tant una agressió a aquest món intern es viu com una forma extrema de violència encara que no hi hagi sang. Un cas flagrant són els nacionalismes. Fora del cap de les persones d'una comunitat que comparteixen aquest mateix sentiment, la nació no existeix. Però agredir-la pot portar a l'explosió de les més extremes de les violències. I al revés, una idea pot aglomerar al seu voltant i catalitzar una societat sencera vers el que ens pugui semblar la més gran de les bogeries. Només cal llegir la història.

Continuaré.

dissabte, 31 de març de 2018

L'apropiació del discurs

Resulta clarificador reduir les discussions polítiques, i em refereixo específicament a l'anomenat procés polític de Catalunya, a una anàlisi lingüística per despullar intencionalitats i manipulacions. L'apropiació del relat del discurs, per dir-ho de la manera corrent, significa que a la majoria de la població, a través dels mitjans de comunicació, arribi un missatge, una percepció específica. Un exemple molt concret és el concepte de "presos polítics". Que algú mereixi aquest qualificatiu canvia completament l'essència de la seva condició, encara que no pas la seva condició concreta. Continuarà tancat a la garjola. Així no és innocent l'acepció que se li vulgui donar a aques concepte. Pres al peu de la lletra, un pres polític és tot aquell que està a la presó a causa de les seves idees polítiques. Seria la versió del bàndol independentista. Pels anomenats unionistes o constitucionalistes, algú que és a la presó ho serà perquè ha comès un crim, tan se val la idea que el va inspirar, i el posa al mateix nivell que un lladre, homicida, maltractador, etc. Anomenar pres polític a algú és una manera de legitimar-lo i legitimar el seu ideari. No anomenar-lo així, anorrea directament aquest missatge. Per tant, des d'un punt de vista publicitari és inacceptable. I apropiar-se'n és una prioritat.
Ara bé, per la mateixa regla de tres també van ser presos polítics Nelson Mandela i Adolf Hitler. El contrast és evident. Per tant, hi hauria una tercera via que defugiria  la presó del matís que donema les expressions, i és discutir obertament sobre les idees que han portat a algú a la presó, i si són polítiques (és a dir, que es refereixen a un ideari referent a com ha d'organitzar-se la societat), discutir-les. Però això, temo, és precisament el que es vol evitar de totes totes. Així finalment s'arriba a un subtil carreró sense sortida, que és la criminalització del pensament, de l'ideari. Ja no val a discutir, ni tan sols.

dijous, 8 de març de 2018

Pesta

Torno a Madagascar per tercera vegada en menys d'un any. Era un lloc que em semblava remot i inaccessible i ves per on, ja se m'ha fet familiar. Aquesta vegada hi sóc per fer un estudi sobre la pesta. Si, si, la pesta, la mateixa que el segle XIV va esquilmar Europa. Entraria dins de la categoria de les malalties negligides, però en pocs dies he pogut aprendre un munt sobre aquesta fascinant malaltia que toca tots els aspectes: clínics, microbiològics, ecològics, ambientals i antropològics. La bèstia que la provoca, Yersinia pestis, és un fascinant exemple d'adaptació als hostes, vectors i l'ambient, i d'interacció directe amb certes pràctiques culturals de Madagascar, on ha trobat un nínxol ecològic que fa d'aquest país el que més casos declara a l'any. A més, hi ha tota l'aura que envolta a la pesta, i que ha quedat en el nostre propi llenguatge ben reflectida: ets una pesta, sembles un apestat, pesticida...tot fa referència al estigma, perill, marginalitat. Per això, encara que si ho posem en una balança dels problemes de salut a Madagascar, des d'un punt de vista quantiatiu és un problema menor però la percepció serà sempre distorsionada. Però és cert que té un elevat potencial, com s'ha demostrat en el recent brot epidèmic on predominava la forma pulmonar i ha afectat àrees urbanes. És més morífera que el Ebola però la gran diferència és que el tractament antibiòtic és molt efectiu. També hi ha molt a aprendre de la resposta a aquest brot, on el factor humà, el context malgaix i les dinàmiques de les institucions i ONG's han fet emprempta, sovint de forma independent a l'evolució pròpia del brot i amb episodis esperpèntics. Un aprenentatge excepcional que agraeixo moltíssim d'haver tingut l'oportunitat d'accedir. Probablement, a Barcelona, seré l'expert en pesta número u, però dubti que em surtin massa oportunitats laborals en aquest àmbit.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Immersió lingüística

 Estic llegint una biografia de Claude Lévi-Strauss, i afirma ja des de molt  jovenet que s'aplicava en passar tota opció política o creença o suposat coneixement pel sedàs de la raó. Si es fes un exercici sincer de portar tots els temes controvertits a aquest terreny, i es discutís amb honestedat i respecte es podria arribar a entendre's en conflictes que avui per avui semblen irressolubles.
Al tema de la immersió lingüística el volen portar cap el terreny de l'irracional amb intencions malèvoles. No s'explica de cap al tra manera. Fa feredat que tot un ministre afirmi que la intencio de segregar per llengua es basa en la llibertat individual de les famílies, i que com a partit amant de la llibertat ho ha de protegir. A mi se m'han posat els pèls de punta i les orelles alçades com una llebre de sentir-lo aplicar amb tant obscena parcialitat un concepte de llibertat pervertit. És la mateixa lògica amb que es pretén criminalitzar una opció política o subvertir la lògica de les lleis per convertir les víctimes en botxins o a la inversa. Així, només cal respondre's les següents qüestions respecte a la immersió lingüística del català. La política lingüística a Catalunya impedeix que alguna de les dues llengües oficials quedi relegada en el seu ús i la competència? No. Tots els nens surten amb un domini anàleg o superior en castellà als nens de la resta de l'Estat.  Si això és així, on està el problema? El problema és, precisament, que no hi ha problema i es tracta d'una estratègia a llarg termini per reduir el català a un fet folklóric, com van fer els francesos a la Catalunya Nord. El castellà des d'un punt de vista sòcio-lingüístic sempre serà guanyador, especialment en un món globalitzat. Fa temps ho vaig llegir expressat d'una forma clarivident. Si un català deixa de parlar en català, podrà comunicar-se en castellà. Un castellano-parlant monolingüe com no es torni mut, no té necessitat d'utilitzar el català. Aquesta realitat socio-lingüística tan simple és la que justifica que el català estigui al centre del sistema educatiu per tal que no sigui un factor divisor de la societat (al qual tendiria espontàniament sense una política proactiva), sinó tot el contrari, un factor de cohesió social. No hi ha res de més dramàtic que poguem imaginar que una Catalunya dividida entre castellano-parlants i catalano-parlants. Una altra afirmació perversa que he sentit és que l'escola ha de ser el reflexe de la societat. Ara sí que anem bé! L'escola ha de ser el reflexe de la societat que volem, no fotem! No entenc com és tan difícil acceptar una realitat tant òbvia com no sigui per interessos espuris que freguen la malvolença. Quan una formació política diu que el que cal és una educació trilingüe o un altre que cal abandonar aquest debat que forma del "pitjor passat" per parlar de temes educatius de veritat, quan són ells mateixos que han obert el debat (obscè exemple de tirar la pedra i amagar la mà), no entenen o no volen entendre un fet tant bàsic que la llengüa no és només un codi de comunicació utilitarista, sinó que forma part de la manera com veiem i ens relacionem amb el món i que el bilingüisme real, que majoritàriament practiquen els catalano parlants, és una riquesa envejable. O potser, precisament, el que volen és una societat feta de zombis amb un pensament homogeni i acrític al servei del sistema productiu capitalista. La llengua i el seu ús s'arrela en forma íntima en el nostre pensament, tocar-la i voler-la manipular és agredir el més íntim del que som.

dissabte, 13 de gener de 2018

L'estafa de les Galàxies

He comès l'error d'anar a veure la darrera entrega de la saga de La Guerra de les Galàxies, El darrer Jedi, induït per les que ara em semblen sorprenents bones crítiques que havia llegit. Sens dubte, ha estat una burda operació de marketing perquè aquesta pel·lícula és una estafa. Desvirtua com cap altra entrega ho havia fet abans tota la magnètica saga de les Leia, Lukes i tots els éssers que poblen l'imaginari aquest serial. A  mi em va semblar que el guionista s'havia limitat a imaginar un seguit d'escenes d'acció i cosir-les amb una trama tonta, poc imaginativa, poc creïble i en alguns moments estúpida i utilitzant recursos absurds. Arriba fins i tot a trencar tota la magnificiència que transmetien les tres pel·lícules inicials, la capacitat de suggestió que tenien, per convertir-la en una sèrie d'aventuretes sense sentit on ni tan sols s'aprofundeix en els personatges i els seus conflictes. Un bodrio, vaja, que no mereixia la Carrie Fisher en la seva darrera aparició a la pantalla abans de dinyar-la. En aquest sentit, la pel·lícula ha perdut una oportunitat d'or de jubilar-la definitivament i que fos ella la que es sacrifiqués enlloc d'una comandant nouvinguda que no aporta res. Hauria a més lligat misteriosament el seu propi destí en la vida real. Però el tonto del guionista no se li va acudir aquesta obvietat. I encara pitjor, llença per l'aigüera els interessants personatges nous que van aparèixer en l'anterior entrega, que per mi sí que havia contribuït a que la sèrie agafés l'antiga volada i, junt amb una seqüela paral·lela (Rogue one), em retornés l'esperança de gaudir d'unes quantes tornes més. Fins i tot els éssers alienígenes semblen tot sovint simples teleñecos. Però no ha estat així i, francament, el que més m'ha molestat és que la maquinària publicitària hagi aconseguit la complicitat de suposats crítics de cinema per colar aquesta merda. Sort  encara que vaig anar-hi el dia de l'espectador.


dijous, 11 de gener de 2018

Les benignes

Les benignes és un títol que feia temps que tenia al cap de llegir, com unes quantes desenes més de llibres que amb horror recordo que voldria llegir algun dia, i me n'adono que la vida és massa curta per donar a l'abast a tant d'interès (és com si hi hagués un desequilibri entre les nostres ànsies i el temps que s'ens ha donat per viure, tanco el parèntesi).
 Com és habitual, és l'atzar el que me l'ha portat als ulls. El vaig veure exposat en la biblioteca en la seva versió original en francès, Les Benveillantes, de Jonathan Little (curiosament, un escriptor Nord-americà). El lliber no m'ha decebut, és un fascinant recorregut de la segona Guerra Mundial, centrat sobretot en el front de l'Est, a través dels ulls d'un oficial de les SS. Per tant, massa acostumats a llegir la història i les pel·lícules amb els ulls dels guanyadors, això fa el llibre molt interessant. El personatge és imaginat, però no irreal, i l'autor el fa passejar pels escenaris reals d'aquell període que ha pogut reconstruir a través d'un immens treball de documentació que fa que els detalls contextuals siguin tots certs i sobretot, creïbles. Qui conegui una mica en detall els fets clau i hagi llegit per exemple els llibres de Paul Beevor se n'adonarà de la vericitat de la multitud de detalls amb que pinta aquest immens fresc. I el que l'allunya definitivament d'un llibre més historiogràfic és que crea un personatge, Max Auer, que és qui explica en primera persona tot l'horror i les atrocitats que veu i ell mateix comet. És un intent, penso que sempre impossible d'assolir totalment, de provar de comprendre la ment del botxí. El més inquietant és que en certs moments podem arribar a empatitzar amb Auer, i aquest és un altre mèrit de l'obra. Construir un personatge creïble, dotant-lo d'un passat, i conflictes és l'altre clau del llibre.  De totes maneres, m'atreveixo a fer algunes crítiques. En primer lloc, hi ha uns quants passatges onírics que per mi no aporten gaire a l'obra i són sobrers. Es podrien resumir o alleugerir. En segon lloc, he tingut la impressió que al final de l'obra l'autor volia acabar ja i els fets s'acceleren, el protagonista actua d'una forma més automatitzada, incomprensible i indiferent que el fa semblar un autòmat. També deixa alguns fils argumentals oberts o mal tancats que deixen el lector en l'aire. Finalment, el Max Auer també sembla una mica contradictori. Per un costat és capaç de fer disgressions que mostren un sentiment de culpabilitat, una humanització i empatia vers la víctima, i fins el final defensa abrandadament el nazisme, quan el més natural és que mantingués o derivés cap a un cinisme aclaparador. Els passatges més impressionants són les matances de jueus dutes a terme pes Entzankommandos a l'Ucraïna ocupada (aquí hi ha una precisió de detalls i una vividesa que no pot aconseguir cap crònica històrica per si sola), o l'episodi a Stalingrada i la fugida cap a l'Oest per escapar a l'exèrcit Roig. 
 Tampoc és un llibre que aconsellaria de llegir a qualsevol, ha d'atraure el tema, però si m'atreveixo a afirmar que en resultat i ambició és una gran obra i ha de figurar entre la bibliografia de referència de la Segona Guerra Mundial. 


dijous, 14 de desembre de 2017

Pare

Un camí ben fressat. Un arbre esquelètic i vigorós alhora, com un adolescent que hagués tingut pressa per créixer el voreja com un vigilant. L’herba és tan alta que em cobreix més enllà del cap, arbustos amb flors vermelles com esquelles, palmeres que s’estremeixen al vent que sospira. Bateguen  onades, però no veig el mar. Verd i palmes em tapen l’horitzó que vull atènyer, com un misteri. La platja amagada que m’espera. Busco el corriol, el camí gira  terra endins i s’allunya del batec, del vent, de la mar. Mates de flors vermelles com esquelles, les vorinegen, enormes vespes i mosques acolorides. Un ocell s’atura dalt l’arbre adolescent, mira a un costat, a l’altre, i surt volant. Segueixo el pas que m’assenyala. Les flors, les esquelles mudes, tremolen lleugerament. Em sembla veure un camí fressat, pot ser una imaginació només i l’ànsia de veure quelcom com qui creu veure fantasmes, com qui vol que existeixin fantasmes, l’irreal i l’inexplicable. Quin horror un món sense misteris. Surto de la pista, l’herba és humida. Em retorna la cançó de les onades. No trenquen en  roca, sinó en sorra flonja que les apaivaga. El sender que potser invento s’endinsa entre uns arbres retorçats de fulles amples, i palmeres ertes, enfilades com colls de girafa i carregades de curulls de cocos. Veig la mar, entre troncs i branques, i una onada que s’adorm als meus peus al final d’un pendent de pedra, baixo de cul, faig un salt i caic dempeus sobre la platja. També me la dec haver inventat, com el camí. Sé que estic sol. La vegetació la vol envair i les copes dels arbres la cobreixen. Ningú la deu veure ni des de l’aire ni des del mar. Les onades em llepen els peus. Sol com si hagués creuat la línia. Ara sortiria el papà, amb la seva escafandre de calça curta d’adust cautxú, les ulleres de vidre, el vell respirador de plàstic resclosit i encintat amb els ploms. A la mà una xarxa amb un grapat d’ostres, en l’altre un rasclet rovellat. Obre una ostra per menjar-la, la mira, la mirada trista i abaixada i se sorprèn de trobar una perla. Me la mostra. Per tu, Xavier. La prenc, la nostra pell no arriba a tocar-se, em somriu, es posa la màscara i s’entela la mirada i recula, no pot avançar amb les potes d’ànec cap endavant, d’esquena entra a l’aigua i comença a respirar. Fa un cop d’esquena i com un petit cetaci, s’enfonsa de nou en l’oceà. Miro les onades, respiren al compàs dels meus sentiments. Escric a la sorra humida i flonja, el teu nom, papá i abans no acabi l’onada l’esborra. Ho torno, s’esborra, torno a fer-ho més ràpid, i finalment es queda un instant. No és un epitafi. I ara sí, espero que vingui l’onada i l’engoleixi.