Follow by Email

dissabte, 31 de desembre de 2016

Reflexions de finals d'any

Vulgaritat

 Ho vaig llegir en una entrevista, i defineix perfectament l'estil que és a punt d'instal·lar-se a la Casa Blanca. Amb la vulgaritat passa com amb la ignorància, que no se n'és conscient sinó no seria tant desvergonyida. Aquest és el drama.

Sinceritat

Com els sol passar als mandataris al final del seu cicle, l'Obama sembla tenir un atac de sinceritat. Blasma obertament els israelís per la seva política d'assentaments que ofega els palestins i busca una reacció de fets consumats (qui els farà fora un cop instal·lats?), i arriben a invocar el rei David (l'ambaixador a les Nacions Unides dixit) per justificar-ho. Els Àrabas que estaven a Palestina feia una bona colla de segles van sentir el mateix estupor quan els va caure a sobre el nou Estat d'Israel.  Nosaltres a vegades tampoc ho fem tant diferent, quan fem memòria del Jaume I per invocar això dels Països Catalans. També ha fotut una coça al Putin, explicitant que mou tots els fils de les trames russes inclòs l'intent de manipulació de les eleccions. En quines mans està el món?

La parca

 Aquest any ens han deixat un bon reguitzell d'artistes, els més sonats de l'àmbit de la cançó: Bowie, Cohen i Prince. No sé què deuen pensar d'això que mentre se'ls escolti viuran. És una afirmació porta implícita la creença que tot cau tard o d'hora en un insondable oblit.

Esport

Llegia en un article recent que els esportistes, i especialment els de certes disciplines, tenen la tendència d'allunyar-se dels cànons habituals que defineixen un cos humà harmònic. És una qüestió de selecció natural. Per nedar cada vegada més ràpid, els nedadors han de ser una mena de tipus amb aire de torpede i mans i peus enormes (vegeu el Michael Phelps). El Mark Spitz que tenia una figura digna del David de Miquel Àngel no tindria res a pelar avui dia. I no cal parlar de les gimnastes que viuen en un llimb etern entre la primera infantesa i una adolescència avortada. I la rugby on hi ha cada vegada més mastodonts de 200 kilos que porten el seu cos al límit sense saber quina factura pagaran. En fi, l'esport d'elit en general em sembla cada vegada més paranoic. Com deia un tertulià que no he tornat a sentir més, de què coi serveix córrer 100 metres en menys de 10 segons?

2017

L'any de l'aniversari de la Revolució Russa i la instauració de la Unió Soviètica. Hi haurà no pocs remembers de l'època de la URSS, en dos sentits. Per part dels que no l'han viscuda perquè en són massa joves i han recreat una imatge fantasiosa d'acord amb els somnis de grandesa que volen tenir per l'actual Rússia, i els que si la veren veure però que simplement la idealitzen perquè aleshores eren joves i com a tot arreu, tot podia semblar bell i prometedor.

Cap d'any

El passaré dormint, sobretot després de rebre una felicitació que deia literalment "que el 2017 siguis tant feliç que no sàpigues distingir entre els somnis i la realitat". Toma ya!. Ara hi vaig al llit, a llegir un bon llibre i punt. Cada vegada em provoca més inquietud l'adotzenament, el fet que tots tinguem la tendència a anar a l'hora per certes consignes que es filtren per l'anomenada xarxa i els mitjans de comunicació, i la vulnerabilitat creixent en aquest sentit. Si la nostra visió del món ve modulada pels inputs que en rebem, estem ben perduts si no busquem els nostres propis espais i creem les inèrcies particulars i intrasnferibles. Així que només us desitjo bona nit i que no conduïu sota els efectes de l'alcohol. 




dimecres, 28 de desembre de 2016

Les innocentes

Ahir vaig anar a veure aquesta pel·lícula, Les innocentes dirigida per Anne Fontaine,  atret pel còctel de temes que toca. El guió ho diu tot. Una comunitat de monges polaques ha estat sistemàticament violada pels soldats soviètics durant l'ocupació després d'empènyer els alemanys cap a l'oest en l'etapa final de la segona Guerra Mundial. El resultat és que una bona colla de monges i novícies han quedat embarassades. Aquests fets trastoquen l'ordre natural de les coses, el sentit mateix de la condició de religioses, i provoca la intervenció quasi providencial d'una treballadora de la Creu Roja francesa. 
Amb aquest contingut seria fàcil caure en un despropòsit que hauria frivolitzat respecte a molts dels aspectes i temes que la pel·lícula afronta (l'actitud bàrbara de l'Exèrcit Roig, la reacció fruit de l'estupor de la comunitat que prova de totes totes d'amagar l'escàndol, el posicionament com a dona i com a no-creient de la metgessa de la Creu Roja, la maternitat i indirectament l'avortament, la condició vulnerable de la dona, la vocació i la fe). Aquí rau al meu entendre el gran mèrit de la pel·lícula, que inicialment fa témer el pitjor. A poc a poc aconsegueix humanitzar una situació espantosa, de malson, mostrant i dibuixant els perfils més humans de les protagonistes que es posicionen davant del drama com poden i amb els pocs recursos que tenen, incloses les monges i novícies que esdevenen mares forçades, i el mateix contrast entre la metgessa francesa de conviccions comunistes i el seu company i finalment "còmplice", també metge, jueu a qui han pelat tots els parents, empès a la tasca surrealista d'atendre un part a una novícia al bell mig de Polònia. La pel·lícula arriba a una síntesi que si bé no és sublim, sí que transmet un curiós missatge d'esperança. En la situació més atroç i entre els actors més diversos, amb sensibilitats i creences dispars, sorgeix una mena de comunió humana sense que ningú hagi de renunciar al que creu o és, i trascendeix les pròpies condicions particulars. Davant l'absurditat d'un fet al qual ningú troba sentit, es troba una sortida que, precisament, el dota de sentit. Aquest és el missatge central de la pel·lícula. De totes maneres penso que encara s'hagués pogut donar una volta més als personatges, perfilar millor aquestes grans sensacions que transmet però això potser ho ferà algun futur cineasta que vulgui recuperar aquesta història que, malauradament, és del tot versemblant. Des d'un punt de vista tècnic no tinc massa idea de crítica cinèfila, però vull resaltar l'acurada fotografia i l'ús dels tons blancs i negres, en algun moment fins i tot la pel·lícula sembla rodada en blanc i negre, l'aire fred i gèlid, que transmet la mateixa sordidesa de la situació. La feliç conjunció de la forma que acompanya i realça el contingut. 


diumenge, 25 de desembre de 2016

Bon solstici d'hivern

Així acabava un article del David Fernández, bon solstici d'hivern com a substitut pretesament àton del Bon Nadal. A mi que ningú em feliciti així, perquè l'ignoraré. I no és que exigeixi que ningú cregui en el sentit de la festa de Nadal, només que no crec en què es pugui viure en un món on segons com anomenem les coses, tingui una intenció i efectes neutres. La posició dels astres i els solsticis no em diuen res, així, despullats. A ningú se li pot escapar que el fet que el dia de Nadal sigui pels voltants del solstici d'hivern no és casualitat. De fet, segons les estimacions basades en les textos sobre la vida de Jesús, aquest va néixer probablement un mes d'Abril. Simplement es va adoptar una festa pagana, o més aviat una evidència astronòmica de quan es posava més atenció a les coses que passaven al cel, al calendari Cristià. La mateixa història serveix per Sant Joan i segur que hi ha múltiples exemples.  Quan la llum del dia comença a allarga-se, és l'anunci d'un llarga albada, d'una esperança. Així, posem-hi aquí el naixement de Jesús amb tota la càrrega simbòlica. No crec que aquest retrocés de voler "desitjar bon solstici d'hivern" tingui massa sentit. Com no té sentit dissociar la nostra cultura del pòsit cristià per molt que ens hi esforcem. La mateixa Declaració dels Drets Humans hi té les arrels. La visita de qualsevol museu també ens ho demostra. Un conegut m'explicava que un pessebre animalista i laïcista donaria lloc a un absurd estable buit. No cal ser creient per apreciar la rica simbologia subjacent darrera els relats de la Nativitat i seria una llàstima ignorar-los. No cal avergonyir-se ni retornar a un paganisme ni que sigui formal, ni torturar-nos per ser políticament correctes. Tot i deplorar que el Nadal hagi derivat en una orgia de consum força allunyada de l'esperit de pessebre.  Desitgem-nos bon Nadal amb naturalitat i coneixement.




dimarts, 20 de desembre de 2016

Pluja

No vull saber res de les prediccions meteorològiques, de les previsions del temps, la temperatura, d'on bufarà el vent i en quina direcció. Vull que la pluja em sorprengui qualsevol dia, com una vella amiga que ve a saludar-me sense avisar, a trucar la finestra amb uns gotims o apaivagar el dia amb una pàtina d'humitat. Però vull que sigui sense saber-ho, que pugui aprendre de nou a rebre les coses com si fossin un regal inesperat. Que el vent, la mar, l'aire s'esbravin insospitadament, que em trobi a ciutat o muntanya i hagi de buscar refugi, que torni a sentir que visc feliçment acomboiat en la incertesa. 


dimecres, 14 de desembre de 2016

Berlin 1945, Alep 2016

 Aquests  dies fullejava el llibre de Paul Beevor, Berlin 1945, The Downfall, que relata els últims dies de la II Guerra Mundial a Europa, la darrera batalla per conquerir Berlin, the fascist nest, com deien els Russos. Paul Beevor utilitza una tècnica literària que emana de les mateixes fonts d'on s'abeura i fa el relat molt efectiu. Combina la dada objectiva, la descripció, amb els apunts dels testimonis i protagonistes d'aquest episodi, molts d'ells entrevistats per ell personalment. Així tenim una visió de la macro-història, els fets, i el contingut, las històries concretes que li donen perspectiva, sentit i emoció. 
El relat fa posar els pèls de punta, i només el pot igualar pel llibre The battle of Stalingrad del mateix autor. Paul Beevor ens ajuda a introduir-nos en l'horror de tot allò de forma molt eficaç, humanitzant la tragèdia. Esmento aquesta lectura perquè ara quan he vist les imatges d'Alep triturada, (un cressol cultural ireemplaçable, com reflecteix un altre llibre que tinc entre mans Brújula, de Matthias Enart, el darrer premi Goncourt) i he sentit els relats de massacres indiscriminades i els bombardeigs era inevitable fer-hi relació. És per allò que cal aprendre de les lliçons del passat, per comprendre el present. En primer lloc, la conquesta de Berlin va ser qualsevol cosa menys gloriosa. Els mariscals soviètics (Zukov, Tchuikov, Konev i no sé qui més), van plantejar una autèntica cursa per veure qui s'enduia la glòria de plantar la bandera roja al Reichstag. Aquesta rivalitat, atiada pel rei del cinisme, Stalin, va fer que des d'un punt de vista militar es fessin maniobres que varen provocar moltes més morts de les necessàries en un monument a la frivolitat. Explica Paul Beevor que la ratio de morts de l'exèrcit rus i alemany en aquests dies era de 10/1. No es pot parlar d'èxit militar amb aquestes xifres. Després varen arribar tot tipus d'atrocitats a mesura que avançaven dins de Berlin, anunciades com un preludi durant la conquesta de Prússia i Pomerània. Parlo de les violacions massives, salvatges i sistemàtiques, comeses per l'exèrcit roig que van ferir la seva reputació. Alguns líders comunistes europeus, que s'emmirallaven en la URSS i el mitificat Exèrict Roig es van quedar descol·locats en saber que el prestigi de d'aquest Exèrcit era un muntatge fictici, i que sovint s'havia comportat més aviat com una horda embrutida que com un exèrcit d'alliberació heroic, que portava amb ell els anhels de justícia que el món necessitava en forma de comunisme. Es parla de xifres de centenars de milers de dones violades. És clar que tota aquesta violència gratuïta es pot entendre per l'odi encès que els alemanys havien provocat durant la invasió de la URSS. Ara estic llegint un dels llibres de Svetlana Alekséievitx, Darrers Testimonis, que aplega el relat dels que eren nenes a la URSS durant de la invasió alemanya. L'atrocitat als ulls d'un infant encara subleva més.
 Tot això em fa pensar en que a Alep ocorre el mateix que en qualsevol guerra, que en la conquesta de Berlín salvant les distàncies històriques. Primer, no hi ha guerres netes. La guerra embruteix  i degrada a tothom que la toca, com un material redioactiu. En segon lloc, la veritat potser no és la primera però sí la més honorable víctima d'una guerra i, per tant, seguint això d'emmirallar el passat, em crec les barbaritats que s'expliquen malgrat el negacionisme que pretén imposar-se, i fins i tot penso que sabem ben poc de l'horror que ocorre (exemplificat ara amb aquesta asseveració del govern Sirià de parlar de fita històrica). Quan tot hagi passat, la veritat emergirà, encara que hagin de passar dècades com en guerres passades. En tercer lloc, hi ha coses que se m'escapen de tot plegat. Com és possible que un país, que seu en el Consell de Seguretat de l'ONU, participi activament en aquesta petita apocalipsi? Fa unes setmanes, un tètric portaavions precisament rus va creuar la mediterrània i no precisament per fer un creuer de lleure. Anava a bombardejar les ciutats sirianes, hospitals, nens, dones. L'era de mega-comunicació no serveix de gran cosa, la història està condemnada a repetir-se. A Berlin 1945, només varen resplendir alguns actes individuals d'altruïsta heroïcitat, a Alep 2016 també. Són les espurnes d'humanitat entre la foscor més profunda. 




diumenge, 11 de desembre de 2016

Trump

Encara que no tingui credibilitat, abans de les eleccions nord-americanes vaig comentar, en veu alta i testimonis, que no m'estranyaria que aquest Trump guanyés les eleccions. Vaig tenir mandra de penjar una entrada premonitòria en aquest blog. Ara l'estaria passejant i fent el fatxenda de la meva predicció que al final ha resultat inesperada. Jo basava aquesta idea en la meva pròpia experiència fent enquestes en temes de salut sexual i reproductiva. La gent té dos nivells de resposta, quan se'ls formula una pregunta en l'àmbit que sigui, per exemple, si utilitzen el condó en les seves relacions sexuals esporàdiques. El primer nivell és allò que creuen que el que els posa la pregunta pensa que és correcte, o fins i tot el que ells mateixos pensen que és el correcte, en aquest cas utilitzar de forma consistent el condó. El segon nivell, és respondre realment el que fan. Això és un clàssic exemple de biaix i ja se sap que en les enquestes sobre ús de condó i d'altres exemples, solen donar un resultat sobre-estimat. En les enquestes electorals això es fa ben palès quan hi ha una forta polarització i una opció que sembla decent, respectable, respecte a una altra de transgressora, o com es diu avui dia, políticament incorrecte. Aquesta segona opció sol ser emocional, no racional. És a dir, als que es troben davant l'urna, els passa una cosa semblant als que tenen en perspectiva immediata un polvo furtiu. Obliden la raó i actuen amb l'emoció i deixen el preservatiu de costat. Es tracta d'un efecte deleteri que acaba marcant una tendència que en aquest cas capgira la predicció de les enquestes, sobretot quan aquestes són ajustades.
 Continuant amb el tema sexual, l'espectacle que ara presenciem amb la victòria de Trump té molta tela. El passeig de personalitats àvides d'un càrrec a la nova administració, pujant al símbol fàl·lic que és la Torre batejada volgudament com a Trump, on els espera el Donald a la seva punta com si fos un prepuci figuratiu, és una contundent metàfora de la mentalitat que s'ha instal·lat en les altes esferes del poder als Estats Units. El mateix Trump té les maneres d'un mascle alfa en zel, i no sorprèn que s'estigui rodejant d'homes amb el mateix tarannà. Vaig llegir fa poc un dels reportatges més grotescs que he llegit al Hola, mentre esperava torn a la perruqueria. Presentava la família del magnat, que viuen en un tríplex amb aixetes d'or i on el fill que té amb la Melanie té prou espai per jugar al golf (hi ha una fotografia del marrec donant-li a una pilota enmig d'un saló de miralls), heliport, no sé quantes mansions despampanants, avió privat de més de cent places. En fi, no és possible que aquesta gent tingui un mínim sentit de la realitat, la qual cosa fa que si haig de fer alguna predicció, aquesta pugui ser molt funesta. L'únic consol que em queda és que tot vagi tant malament que galvanitzi per sempre la societat nord-americana per escollir aquesta mena de monstruositats. D'aquí a uns anys, si l'encerto, faré circular aquesta entrada perquè se'n parli dels meus dots predictius. 

dimecres, 30 de novembre de 2016

Espècies perdudes (per sempre)

Al nostre país ha passat totalment desapercebut que avui, 30 de novembre, és el dia de les Espècies Extintes, és a dir, els animals i plantes de qualsevol ordre i gènere, que han desaparegut en èpoques recents i quasi exclusivament per culpa de l'acció humana. Un dels exemples més populars són el Dodo, de Martinica. Una au amb reminiscències de dinosaure emplomallat, que no tenia depredadors naturals fins que van arribar els marines holandesos i van esquilmar la població en poques dècades, a principis del segle XVII.



Un altre desaparegut il·lustre, el Great Auk, anomenat pingüí boreal però que de fet era una mena de smorgollaire amb les ales atrofiades, i era el més semblant a un pinguí que teníem a l'hemisferi Nord. Va ser esquilmat per les seves plomes malgrat que va ser la primera espècie per la que es va dictar una llei de protecció. Va arribar massa tard. S'explica que la darrera parella va ser estrangulada per uns caçadors, en el seu propi niu, i l'ou que incubaven esclafat sense miraments. Això va ser el 1864, conten.



I un darrer exemple, també patètic, el dofí del Yang-Tzé, una de les sis o set espècies de dofins de riu conegudes, del qual no se n'ha vist cap exemplar des del 2004 o 2006 i es considera extint, a causa de la pol·lució d'aques gran riu xinès, la pesca il·legal, les centrals hidroelèctriques. En fi, la destrucció sense miraments del seu hàbitat en nom del desenvolupament.


Hi ha una bona colla d'altres exemples, el llop de les Fakland, el llop de Tasmania, la Vaca marina, el gripau daurat, i algunes que estan fent cua amb massa pressa per engruixir la llista: la vaquita (el cetaci més petit que existeix), el tibre siberià, el guepard de les neus, una munió d'amfibis, marsupials i lepidòpters. 

L'extinció és per sempre, encara que alguns somniin en ressuscitar algunes espècies mitjançant l'enginyeria genètica. Però no és només la desaparició d'un ésser únic, irrepetible, que ja és molt en si mateix. És tota una història evolutiva la que es perd, i és la història que explica aquesta desaparició: la indiferència dels homes, el nostre instint depredador, la degradació del nostre entorn. El món és com si d'un bell quadre de, posem, Miquel Àngel, li anéssim esborrant traços, matisos, detalls. Cada vegada seria més lleig i irreconeixible. Allò tan bíblic de "domineu la terra", penso que s'ha entès de forma equivocada. Dominar de veritat, en un sentit ple, és precisament fer-ne un lloc cada cop més bonic i acollidor per la vida en general, no que sigui l'escenari d'un extermini que és una desgràcia còsmica. Hem vingut a aquest món per embellir-lo, només la bellesa salvarà el món.